Drac

Your browser lacks required capabilities. Please upgrade it or switch to another to continue.

Loading…

<<nobr>><<set $Life to 100>> <<set $Jordi = false>> <<set $Rosa = false>><</nobr>>Cinc cèntims del que et trobaràs: En Jordi és un noi de vint-i-cinc anys, que sempre ha viscut al mateix barri. Li agrada donar un cop de mà sempre que algú ho necessita, cosa que va lligada amb la seva feina com a bomber. És el més jove del parc de bombers i això fa que, de vegades, el seu cap sigui més exigent amb ell que amb la resta. És força extravertit i valent, però, té un problema amb els llocs tancats. La Rosa és una noia de vint-i-quatre anys, que ve d’una família adinerada, però és més independent del que la seva família voldria. Per motius que ara no vénen al cas, fa anys que viu tota sola en un petit apartament, amb l’única companyia del seu gat. I ara mateix, és feliç, perquè acaba d’aconseguir el treball que fa anys que persegueix, fer de reportera per la primera cadena del país. És molt forta, però li costa deixar entrar gent nova a la seva vida. Aquestes pistes poden tenir rellevància o no, tu decideixes: [[Jordi]] [[Rosa]]

Em dirigeixo a la feina, treballo al parc de bombers que hi ha als afores de la ciutat. Sóc bomber novell, i avui arribo tard, així que no espero que em rebin amb els braços oberts. Segurament si el meu cap està de mala lluna, en pic em vegi passar per la porta, em posarà a netejar els lavabos amb un raspall de dents. Mira-te’ls, aquí tenim als meus companys: —Ep, nen! Que se t’han enganxat els llençols al cul, aquest matí? —salta el bocamoll d’en Magí. Som de la mateixa edat, però ell fa més temps que és al cos i és el meu millor amic. Té un cor gegant però no se’n sap estar de dir sempre la seva. Sembla que estan tots de bon humor! —Ah, no em digueu que el cap se n’ha adonat ... —em començo a disculpar. —Calleu! Que no em deixeu sentir les notícies! —diu en Garcia, que no és un home especialment interessat en l’actualitat informativa. És un solter empedreït, d’uns quaranta anys, però encara està en forma. Sempre fa conya i mofa quan el tema del matrimoni surt a la llum. Els altres companys estan desitjant que ell es casi per poder tornar-se-les totes juntes. —Sí, com si fossin les notícies el que t’interessa! —li retreu en Magí —. A tu, el que t’agrada mirar, és a la reportera del canal 1! —Que me’n dius Jordi?, aquesta serà la nova senyora Garcia! —em burxa. —Dispensa, però no crec que algú com ella es fixés en un pobre apagafocs com nosaltres! —Sí, a més, ja sabem tots que a en Jordi li agrada més la nova del canal 3! —li tiro una mirada assassina a en Magí—. No em posis aquesta cara, l’altre dia et vas quedar embadalit mirant-la, em va costar força desenganxar-te de davant de ... —Sants! —Ens talla de cop el cap—. Es pot saber que ha passat avui perquè arribis a aquestes hores? — vaja, jo que em pensava que m’havia estalviat el xàfec! Tot i estar en la cinquantena i tenir els cabells blancs, el cap té una presència que imposa respecte, sobretot, quan apareix cridant del no-res. —Va cap! El noi només ha fet cinc minuts tard! —em defensa en Garcia, que és gat vell i sap que si tots hi diuen la seva, el cap em deixarà en pau. —Garcia! Tu no t’hi fiquis, saps molt bé que aquest equip funciona gràcies a la precisió i la disciplina! Si un de nosaltres no va a l’hora en un incendi, tot l’equip se’n ressentirà. —Però cap... De sobte, salten les alarmes del parc, tots correm a preparar-nos i en segons som als camions. A mesura que ens hi acostem, començo a veure que la zona a què ens dirigim m’és molt familiar. Reconec els carrers pels quals passem a tota pastilla... Merda! Si és el meu barri, l’incendi s’ha produït al carrer Montblanc, l’edifici en qüestió és només uns blocs més avall de casa meva! <<nobr>> <<set $Jordi = true>> <</nobr>> [[Continuar->Comú]]

No em solen agradar els dies tranquils. Si no passen coses, no puc treballar i no puc pagar el lloguer del pis. Però no m’hauria de queixar tant. A en Lluc, el meu càmera, li agraden aquests dies i últimament no ha parat gaire per culpa meva. La veritat és, que sempre vull ser la primera d'arribar al lloc de la notícia. Al principi, el feia anar de bòlit. Necessitava que em tinguessin en compte per sortir en pantalla. I ara, que ja ho he aconseguit, bé, no puc afluixar i que algú altre em passi al davant. Però tot i les bromes sobre la reportera de guerra, que em fan alguns companys, hi ha força bon ambient a la redacció. I en Lluc, entén perfectament la meva posició. Ell sí que va ser un autèntic reporter de guerra en el seu temps, i ara, que li queda a prop la jubilació, acompanya als novells. Avui és un d’aquests dies. En Lluc i jo, hem aprofitat que feia un bon matí, per anar a fer un cafè, mentre esperem que passi alguna cosa més interessant: —Uf, quin dia més avorrit! —M’exclamo mentre bufo una mica el vapor del cafè, perquè es refredi més aviat. —Va Rosa! Gaudeix una mica de la tranquil·litat. Tu, si no estàs enmig d’un tiroteig, amb les bales passant a dos centímetres del teu cap, no estàs contenta. —M’engega en Lluc, mentre es neteja el bigoti canós amb un tovalló. —Ei! No siguis tan dur amb mi, he de mantenir en Nico. —Li contesto fent-me perdonar amb un somriure sorneguer. —Sé que aquesta és una oportunitat molt important per a la teva carrera. —em diu agafant-me per les espatlles i mirant-me als ulls. —Però fes-me cas, vols? Si no t’ho prens amb una mica més de calma, et cremaràs massa ràpid. Creu-me, fa molts anys que sóc al negoci, tens molta energia i això és bo per a la feina, però també és bo divertir-se de tant en tant! —Gràcies per preocupar-te pare —contesto retornant-li la mirada—, però estic bé. —Òndia, sí! Pare! Potser en tinc l’edat, però no voldria pas un fill com cap de vosaltres! Ja em doneu massa feina quan comenceu i voleu dirigir la cadena el primer dia. —m’etziba amb una mitja rialla mentre em deixa anar i em mira de reüll. —Vols dir que no hauries de fer una visita al de debò. Quant temps fa que no vas per casa els pares? —Bah, ni me’n parlis! —ara m’ha tocat la moral—. El meu pare només em rebria a casa si deixés el meu pis, la meva feina i tornés a casa amb la cua entre les cames. Vaja, que renunciés a tot el que m’importa. Ni parlar-ne! —Sí, perdona. Per un moment se m’havia oblidat de qui parlem. De sobte, sona el telèfon. La meva cap em truca perquè ha saltat una notícia, és al carrer Montblanc. En un dels pisos de renda antiga s’hi ha produït un incendi i ens ha tocat cobrir la notícia, perquè hem tingut la sort de ser l’equip més proper al lloc dels fets. En Lluc i jo ens fiquem al cotxe del canal i ens hi dirigim amb tot el necessari per retransmetre en directe, si cal. <<nobr>> <<set $Rosa = true>> <</nobr>> [[Continuar->Comú]]

<<if $Jordi eq true>>Només acabar de parlar amb en Magí, dono una volta pel pis cremat. No hi ha cap senyal que indiqui, clarament, que el foc hagi estat provocat. Faig una mica el tafaner amb els companys perquè em diguin on han trobat al meu amic, i què creuen ells que ha passat. M’ensenyen una fusta mig cremada, que no sembla pertànyer al mobiliari proper. Pel que m’ha dit en Magí, la fusta podria ser el que el nostre subjecte misteriós hauria fet servir per colpejar-lo, però en l’estat que es troba tot al seu voltant, no puc defensar la seva versió davant dels altres. Surto a buscar pel passadís, observo amb molta cura els terres per veure si hi ha alguna petjada sospitosa. La missió és complicada, les passes sobre el terra es multipliquen a mesura que hi ha més bombers transitant la zona. Començo a desesperar-me, no trobo pistes ni rastres fins que començo a mirar-me les parets a l’alçada de les mans. Llavors, veig unes marques allargades i negres. Ja ho tinc! Per fi, un rastre! No són una coincidència, n’hi ha al marc de la porta de l’apartament cremat, una mica més enllà, i ara que m’hi fixo millor, també en una altra de les portes del passadís. No és d’estranyar, encara que el paio portés guants, en agafar un tros de fusta mig cremat s’haurà omplert les mans de sutja. Obro la porta en qüestió, esperant trobar un traster, una habitació de rentadores comunitària, o alguna cosa així. Però el que em trobo és una sortida a unes escales encara més velles que les principals. És clar, alguns d’aquests blocs tenien refugis de la guerra civil, aquest devia aplegar força gent en aquest barri i segur que les escales comuniquen amb l’edifici veí. <<else>>M'amago rere la porta quan aquesta s'obre per deixar passar als sanitaris escales avall. Passen atrafegats amb la llitera i per sort no em veuen. En Lluc em deu estar esperant a baix però, ara mateix, la meva atenció està centrada en l'altre bomber. Aquest torna a dins de l'apartament, serà per investigar sobre els possibles rastres que pugui haver deixat el nostre home misteriós? Durant uns breus instants, el passadís es queda buit, em sembla que jo faré la meva pròpia investigació. M'apropo a la porta del pis cremat, les destrosses fetes pel foc són evidents, no puc fixar-me en els detalls, en qualsevol moment algú em podria veure. Totes les portes dels altres pisos del corredor són exactament iguals i estan tancades. No puc trobar pistes al terra del passadís, hi ha moltes petjades, a causa de les anades i vingudes dels bombers i altre personal tècnic, i no puc diferenciar-les de les d'un possible sospitós. Va Rosa!, pensa, canviem el punt de vista. El paio s'acaba de trobar amb un bomber, si ell ha provocat l'incendi, segur que s'ha espantat i haurà comès algun error, en algun moment haurà tocat o deixat alguna marca en algun lloc, no podia sortir impol·lut d'un lloc ple d'objectes mig cremats. Centro la meva atenció en parets i portes i certament, hi és. A les parets del passadís i sobre el marc d'una de les portes, a l'alçada del pom, hi ha unes ditades de sutja. I per aquella porta, que descobreixo que no està tancada amb clau, és per on m'interno a una altra part encara més vella de l'edifici. Jo sé que és això, són unes escales de l'època de la guerra civil i segur que porten a algun refugi de quan hi havia bombardejos, però per ser una via de fuga, han de comunicar amb algun dels edificis del voltant. <</if>> [[Continuar->continuar2]]

<<set $entrada to true>>Em dirigeixo a l’entrada principal, tan de pressa com em donen les cames. Des de fora del rebedor, se senten les veus llunyanes dels homes que hi acaben d’entrar. Com m’havia esperat ningú sembla adonar-se de la meva presència. El replà està completament buit. És una sensació estranya saber que per damunt del teu cap s’hi està produint un incendi i que a partir d’aquest punt, qualsevol cosa pot passar. <<if $Rosa eq true>>En Lluc se m’acosta i m’aconsella: —Quedem-nos per aquí que alguna cosa pescarem per poder omplir la propera connexió. Si ningú ens fa fora, podrem gravar bones imatges de la seva sortida. —Tu queda’t aquí si vols, però jo penso anar a veure què està passant, m’emporto la mini càmera. —Però es pot saber en què penses? Prendràs mal allà dins. Si et veuen els bombers o la policia et trauran d’una puntada al cul! —No home no, m’han dit que tinc molts fans entre els bombers. A més, no em penso posar en perill, si la cosa es posa molt intensa, me’n tornaré per on he vingut. Potser descobriré alguna cosa que relacioni aquest amb els altres incendis. I si no trobo res, baixaré amb els sanitaris. —I el deixo a l’entrada amb la boca oberta, mentre intenta posar-me alguna objecció més. <</if>>L’adrenalina fa que em senti els batecs del cor a les orelles, pujo per les escales saltant-les de dos en dos. Arribo al tercer pis esbufegant, una mica per l’esforç, però sobretot, per l’excitació i els nervis. Encara som al matí, però aquí dins, regna una foscor esmorteïda. Els edificis quan es queden buits, es tornen llocs estranys. Es transformen en espais sense vida, sense caliu, on el més petit soroll rebota per parets i terres, en un suau eco quasi tangible. A mesura que vaig pujant, no només els sorolls augmenten de volum, sinó que l’aire comença a enrarir-se i la flaire distintiva dels materials cremant-se em comença a arribar al nas. He arribat al quart pis. <<if $Rosa eq true>>Abans de sortir al passadís que dóna accés als pisos d’aquesta planta, m’aturo un moment al replà de l’escala, escoltant darrere la porta mig oberta. Pel costat de les frontisses d’aquesta, l’escletxa em deixa entreveure una mica de l’escena; hi ha un bomber a terra, sembla que està ferit. Els sanitaris se n’estan ocupant. No puc veure-ho prou bé, però, una mica més enllà d'aquests, hi deu haver l'entrada al pis sinistrat. Puc veure que la mànega dels bombers està desplegada en aquella direcció i ara començo a detectar moviment de bombers que entren i surten d'aquella banda del passadís. No em puc quedar per aquí gaire temps més, tot i que el foc deu estar controlat, algú podria sortir de sobte i adonar-se que he saltat el cordó policial. Em pot caure una esbroncada monumental, per no parlar que podrien pensar que jo tinc alguna cosa a veure amb l’incendi. Oh espera, vénen cap aquí els sanitaris... Un moment, algú, un bomber, que em quedava fora del camp de visió, s’apropa a la llitera on duen al seu company ferit. El grup està parat a unes dues passes de mi. Si canvio la meva posició amb sigil, podria sentir què diuen per l’obertura de la porta, sense que s’adonin de la meva presència. Paro una mica l’orella, amb compte i sento part del que diuen: <<else>>Espero que en Magí estigui bé. Aguanta company que ja arribo. Com en totes les plantes d’aquest edifici, la sortida de l’escala dóna a un passadís mitjà, amb portes a cada banda. Veig la mànega i els companys que treballen des de fora del pis. I una mica més enllà hi ha un equip de sanitaris atenent en Magí al terra del passadís. Sembla que està malferit a la cama, però està conscient, perquè el sento gemegar des d’aquí on sóc. El foc encara cueja per algun racó de l’interior del pis, però veient els meus companys, com comencen a entrar i sortir, sé que ja el tenen controlat. Gràcies a Déu, sembla que hem estat de sort i no tindrem cap víctima mortal. No tots els focs acaben igual. Al cap d’uns minuts, els sanitaris passen pel meu costat carregant en Magí en una llitera. S’aturen un segon quan en Magí estira el braç cap a mi: —Ei company! Fes-me un favor, vols? Aquests capsigranys no em volen escoltar. Es pensen que m’he ensopegat amb els mobles allà dins. —em diu adolorit i clarament trasbalsat. —Què vols dir? T’ho ha fet algú, això? —Hi havia algú, aquí a dins, és per culpa seva que tinc la cama així! Quan l’he vist he pensat que s’havia quedat atrapat pel foc. Però, quan m’hi he apropat prou, li he vist canviar l’expressió i quan m’he volgut adonar, ja era tard i he notat com alguna cosa súper dura em colpejava la cama. M’ha agafat tant per sorpresa, que he caigut a plom a terra. —I els altres, per què no et creuen? —Jo només l’he vist un segon i quan els companys del meu grup han arribat on jo era, ell ja havia desaparegut. Tio, s’ha esfumat, ningú l’ha vist, ni pel passadís, ni baixant per les escales. Es pensen que m’he donat un cop al cap. —I quina pinta tenia? —Podria fer una mica el tafaner per la planta mentre assegurem la zona. El cap estarà enfeinat recollint informació per l’informe, tot i això, notarà la meva presència si me li apropo massa, és més segur donar un cop d’ull a veure què troba la policia científica. <</if>> —No l’he vist prou bé... diria que era mig calb... constitució forta, més aviat una mica rodanxó, però més àgil del que semblaria per la seva aparença. T’ho asseguro, ni l’he vist acostar-se a la meva cama. —No tenia cap tret especial, que t’hagi cridat l’atenció? Ni abans d’apropar-t’hi? —Ho sento tio, però ja t’he dit que no l’he vist prou bé. Això sí, no era ni molt jove ni molt vell, estaria sobre els quaranta... Espera, ara que ho dius... m’he pensat que era una persona gran quan l’he vist, però diria que no era perquè tingués cabells grisos ni res d’això... era... era... Era com si la postura que tenia, no ho sé, només li faltava el bastó. —Vaja, d’acord, escolta, no et preocupis company, jo et crec i tindré els ulls ben oberts. —Gràcies! Potser només és un desequilibrat, però no suporto que creguin que m’ho he inventat per orgull. <<if $Rosa eq true>> Que interessant, algú encara estava aquí dins, quan se suposa que tots els inquilins havien estat evacuats? Això m’ho apunto, encara resultarà que sí que ha estat provocat, l’incendi. Ara m’he d’afanyar a sortir de darrere de la porta, no vull que em trobin aquí. <</if>> [[Continuar|continuar1]]

<<set $carrero to true>><<nobr>><<if $Jordi eq true>><<set $Life to 90>><</if>><</nobr>><<if $Jordi eq true>>Faig un senyal amb el braç a la Maria. Quan em veu sembla alleugerida, no és casualitat, feia estona que em buscava amb la mirada. M'apropo als agents de policia que la retenen i els explico que no passa res, que jo me n'ocupo. Quan ens trobem a soles, la Maria m'agafa pel braç i em demana: —Jordi, quina sort, no et veia per enlloc i m'estava posant nerviosa. El pare és a dalt, al pis. La policia diu que no cal evacuar el nostre bloc, però... em fa patir l'home allà a dalt tot sol, crec que hauria de baixar aquí amb nosaltres, el podries convèncer? —No et preocupis, pel que he vist, aquest l'hem agafat a temps, molt malament hauria d'anar la cosa perquè arribés tan lluny. De totes maneres, com que et conec farem una cosa, dóna'm les claus del bar i pujaré a donar-hi un cop d'ull, d'acord? No et prometo que el convenci, però... —Però estaré més tranquil·la si sé que tu l'has vist. Té, les tinc aquí. Sabia que podia comptar amb tu, Jordi. Al bar tindràs descompte per tota la vida. —Maria... no prometis aquestes coses, que sabem com està la vida.—Li dic picant-li l'ullet i marxant cap al bar. Al bar està tot tranquil, sembla un lloc diferent ara que no hi queda ningú a dins. Porto tota la vida venint per aquí, però ara mateix m'hi sento una mica un intrús. L'entrada de l'ascensor, no la tenen molt a la vista, ja que és per a ús privat. Quan hi estic a davant, m'aturo en sec a l'entrada. Faig una inhalació d'aire profunda per prendre coratge i cap a dins, que hi falta gent. Es fa estrany pensar que entre aquestes quatre parets, hi càpiga alguna cosa més que una cadira de rodes. Però bé, he triat ser bomber i algun dia em podria trobar amb algun rescat en un enderroc, o alguna situació similar. Així que faig el cor fort, i tot i que m'aniria molt bé tenir a algú al costat que em distragués donant-me conversa, en pocs minuts sóc al tercer pis de l'edifici, una mica més suat del compte, però sencer. Em dirigeixo al pis d'en Marcel·lí, que se sorprèn de què la Maria m'hagi enviat. —Digues-li a aquella beneitona, que encara sóc sencer i que no m'enviï la cavalleria. —i posant la mà a la paret m'engega:<<else>>Em giro cap a en Lluc i amb la mà estesa enlaire, li dono a entendre que he trobat una pista a seguir i li ensenyo que duc la mini càmera. Ell afirma amb el cap. Tot seguit, enfilo cap a la porta del bar del carreró, intentant que no m'enxampin ni policies, ni bombers, especialment el que estic seguint. Espero fins que obre la porta del bar i encreuo els dits perquè no torni a tancar amb la clau. Estic de sort, no ho fa. L’observo curosament des del carrer, al principi sembla dubtar, però poc després, es torna a moure amb decisió, i s’interna dins d’una porta de personal una mica més ampla que les altres. Aprofito per entrar jo al bar i m’amago darrere de la barra per si tornés a sortir. Quan ja fa uns segons que espero i veig que no torna a sortir, segueixo el mateix camí que ell. La porta du a un petit magatzem ple de caixes d’ampolles i de diferents snacks. No ho entenc, s’ha esfumat. Miro bé al meu voltant fins que trobo la porta d’un ascensor, no m’ho penso dues vegades. Els botons de dins només arriben fins al tres, així que està clar on ha baixat. Mentre la caixa està pujant, penso què puc fer si em veu quan surti, però el viatge és tan curt que no se m’ocorre res. Quan l’ascensor s’atura i s’obren les portes, el passadís de la tercera planta apareix davant meu, estenent-se a dreta i esquerra. Trec una mica el cap i observo, veig al bomber de perfil, unes tres portes més enllà de la sortida de l’ascensor. Sembla que parla amb algú més baixet que ell. Quan baixo la mirada entenc el que passa. Davant seu, sobre el terra del pis, treuen el cap unes sabatilles d’estar per casa i part d’unes rodes enormes. Clarament, la porta del magatzem més ampla i l’ascensor són per causa d’aquesta persona en cadira de rodes. No m'estranyaria gens, que fos un familiar de la dona d'abans i el bomber hi estigui donant un cop d'ull a requeriment seu. El noi entra una mica endins del pis, cosa que curiosa com sóc, he d’aprofitar. Quan m’hi apropo, encara arribo a escoltar el final de la conversa: <</if>> —Ho veus, la paret encara està freda. Hauries de ser allà al costat, hi faries més servei. Aquests edificis són més vells que jo, te'n recordes que aquest bloc té una escala que baixa fins als antics refugis antibombes? Al refugi s'hi pot baixar des d'aquest bloc i des del que crema. Au, va, corre fill!, no perdis més temps amb mi, jo estaré bé... <<if $Jordi eq true>>Sembla que m'hagi llegit el pensament! Li dono les gràcies a en Marcel·lí per la seva ajuda, que faríem sense la saviesa de la nostra gent gran. Surto al passadís i giro en direcció al foc. Al final del passadís, com en Marcel·lí m'havia indicat trobo les antigues escales, ara només es tracta de trobar l’accés a l’altre edifici. <<else>>Ja no sento que ningú parli, i m’amago un altre cop a dins de l’ascensor. En quant sento que la porta del pis es tanca i les fortes passes s’allunyen de mi, surto ràpidament i el torno a seguir, intentant fer el mínim de soroll possible. M’he de controlar molt perquè cada vegada me li apropo més i no vull que detecti la meva presència. Tal com li ha dit el vell, al final del passadís es troben unes escales, indubtablement de l’època de la guerra civil. Podria ser que els dos blocs comuniquessin per aquestes escales, les devien fer servir per evacuar i amagar-se dels bombardejos sota terra, en algun refugi. El segueixo cap a dins a una distància prudencial. <</if>> [[Continuar|continuar2]]

<<if $deixat eq true>>En veure que algú venia a socórrer-me, durant uns segons, m’he deixat portar per l’alleujament i he perdut la sensació d’urgència sobre la meva situació actual. A poc a poc, les meves forces m’abandonen del tot i el meu salvador, fos qui fos, no hi és a temps. Entre gemecs d’ofec, les últimes reserves d’aire dels meus pulmons abandonen el meu cos i tot es torna negre.<</if>><<if $escrot eq true>>Em concentro bé en la zona que vull encertar, agafo embranzida amb el sigil més gran que sóc capaç, i cap allà que em dirigeixo. No és pas cosa fàcil, ja que sóc just darrere del meu objectiu, i no tinc molt clar allà a on poso els peus. Gairebé ho aconsegueixo quan, un dels esglaons, erosionat pel pas del temps, s'esmicola com un terrós, i cedeix sota el meu pes. De sobte, no faig peu i estic caient. Aterro molt malament sobre l'escala i cap protecció pot impedir que el meu cap piqui contra el terra amb tanta força, que el meu coll fa un crec sord i tot es torna negre.<</if>><<if $final eq true>>El cotxe agafa una rampa de càrrega i descàrrega amb una sola roda, tan ràpidament que sortim volant pels aires. Comencem a donar voltes de campana. Quan el cotxe per fi s'atura, comprovem adolorits que encara estem vius. Ara sí que em sembla que tinc costelles trencades i les meves extremitats fan un mal horrible. <<if $Rosa eq true>>El meu<<else>>La meva<</if>> acompanyant està tan malament com jo. Intentem per tots els mitjans sortir d'aquí. Tots els nostres esforços han estat inútils, hem perdut l'oportunitat de fer-nos amb les proves necessàries i ara, som incapaços de sortir d'aquesta ferralla. Estem atrapats i la força que ens queda no és suficient. L'última cosa que veiem és el canó d'una pistola apuntant-nos des de la porta sense vidre del meu costat.<</if>> <<audio deathsound play>> <center><img src="Imatges/Dracm.jpg" /></center> Les teves decisions han tingut nefastes conseqüències. LA MORT

Fem el viatge a tota velocitat, i no triguem sinó uns minuts en arribar. Quan baixem del vehicle avaluem la situació. L’edifici incendiat està unit a d’altres per una banda i per l’altra. Però en la seva banda dreta, s’uneix amb el següent bloc de pisos, més estret, formant cantonada. Aquest últim dóna accés a un petit carreró, que el separa de la resta de carrer. El pis que s’ha incendiat té dues finestres que donen a la façana principal i per elles s’escola un fum negre espès, que impedeix veure què passa a l’interior. Podem veure que les finestres següents del mateix nivell i superior, no presenten desperfectes. Això, fa pensar que el foc no s’ha estès als pisos del voltant, de moment, però podria passar en breus instants. Un problema afegit és, que com a mínim, es tracta d’un quart pis. Per sort, la policia ja ha acordonat la zona i evacuat l’edifici en concret, i ara, s’està encarregant dels veïns que s’apleguen interessats per familiars o coneguts i els tafaners que s’hi afegeixen. No podem perdre temps. La tragèdia és imminent. <<if $Jordi eq true>>Primer ens distribuïm per zones, jo vull ajudar, ficar-me de cap al foc, estar en el que anomenem la zona calenta, però el meu cap té un altre pla per mi: —Ep, tu, Sants! Els nous que arriben tard, van a la zona tèbia! —Au, va!, sí home!, és el meu barri, són els meus veïns. Vull entrar a l'edifici i el meu cap ho sap.— Assegureu-vos que ningú, que no vagi d'uniforme, entri a la zona! Obeeixo amb una expressió a la cara, que deixa clar, que se m’enduen els dimonis. Em dirigeixo a la zona que m’han assignat, mentre els meus companys em miren de reüll i somriuen. Abans d’allunyar-me del tot, encara puc sentir com el cap va donant ordres als homes que entraran a l’edifici. L’escala mecànica del camió s’està desplegant. Intentaran apagar el foc, també des de l’exterior, i estaran preparats per si cal evacuar alguna persona, per les finestres de la façana. Els companys que han arribat abans que nosaltres, han fet molt bona feina. Gràcies a això, la nostra zona està tranquil·la. Mentre controlem el perímetre, sentim per ràdio com els hi va als companys de dins. En Magí és un d'ells. Puc saber on és, per les transmissions entretallades que, de tant en tant, van sonant. Sembla que estan passant pel segon pis i arribant al tercer. De sobte, de cua d'ull, veig moviment. Algú intenta passar el cordó policial. Quan un dels policies que li obstrueixen el pas es gira una mica, puc veure de qui es tracta. És la propietària del bar de la cantonada. Es diu Maria i el seu pare, en Marcel·lí, té el pis a la tercera planta del seu bloc, a tocar del que està cremant. Seré idiota! Per què no ho he pensat abans? Al bar de la Maria hi ha un ascensor que els hi va costar suor i llàgrimes aconseguir. El van posar, perquè el seu pare pogués pujar i baixar del pis sense que l’haguessin de portar a pols per les escales, ell i cadira de rodes. Si fins i tot la parròquia del bar vam fer pinya perquè les ajudes no arribaven. —Sssrrrsssttt, ... problemes al zzrrss ...art pis sssrrrtt—La ràdio exclama en aquell mateix moment, trencant la meva cadena de pensaments. És en Magí. He d’entrar a ajudar-lo! Puc veure com un altre dels equips de la zona calenta, corre cap a l’entrada, com a reforç dels que són a dalt. No hi ha temps a perdre. En aquestes circumstàncies, ningú no em barraria el pas si intento entrar jo també, potser el cap em sancionaria per desobeir-lo, no ho sé. Em moro de ganes de socórrer en Magí, però sé que els companys que han entrat ara, ho donaran tot per ell. L'entrada principal és l'accés més segur a l'edifici, però molt feixuc i lent. Com són quatre pisos d'escales per pujar, quan jo hi arribi, tot pot estar ja acabat. Per una altra banda, puc tranquil·litzar a la Maria, i estalviar una mica de temps amb l'ascensor. El pis del seu pare, queda una planta per sota de l'incendi i la nostra intervenció ha estat prou ràpida perquè el foc hi hagi arribat. Però, crec recordar que hi havia un accés a l'edifici contigu en alguna banda i després, només em quedaria pujar un tram d'escales. Què faig?: <<else>>En Lluc té una mirada de falcó quan es tracta de trobar el lloc perfecte per situar la càmera. Dono la crònica del que està passant en directe, només arribar. No tenim molta informació fidel en aquests moments, perquè els mateixos veïns i testimonis estan molt desorientats, ningú sap res del cert. Només puc descriure el que veig directament i copsar les primeres reaccions de la gent al meu voltant. Algú em fa notar que es tracta del tercer foc “accidental” que es cala al barri en l’últim mes. La presentadora, a l’estudi de televisió, tanca la connexió amb mi després d’uns minuts, per donar pas a algun representant de les autoritats locals, que els donarà la minsa informació de què disposi. —Bé, sembla que aquí, ja hem fet tot el que podíem. —Diu el Lluc mecànicament—. Me’n vaig a fer un tomb per agafar unes quantes preses més dels voltants, per poder completar la informació més tard. —D'acord, jo intentaré treure-li alguna cosa més a la policia. Però em sembla que no hi haurà gaire sort. —Li contesto també mecànicament, mentre s’allunya de mi. Faig mig tomb cap a la policia, però no tinc massa confiança en el fet que tinguin més informació. En realitat, tot ha anat tan de pressa, que no sembla que ningú sàpiga res. Així doncs, què li donaré a la meva col·lega quan torni a connectar amb mi? No li puc donar només suposicions. De sobte, mentre observo l’escena, veig que hi ha algun problema entre una de les veïnes del barri i la policia que li barra el pas. Un dels bombers s’ha desmarcat dels altres, i es dirigeix cap a ella. La dona sembla que es tranquil·litza a mesura que va parlant amb ell. Veig que els policies els deixen sols i que ella discretament li passa una clau al bomber. Ell, sense perdre temps ni aixecar polseguera, es dirigeix al bar de la cantonada. Que curiós... l’edifici del bar, tot i estar enganxat paret per paret amb el que s’està cremant, no corre un perill imminent. I no crec que hagi volgut aprofitar aquesta crisi per donar-se a la beguda (amb el permís de la propietària, a més). Trobo que seria interessant d’investigar què sap ell que no saben els altres. Miro on és en Lluc, quelcom passa a l’interior de l’edifici. Un grup de bombers entra corrent per l’entrada principal i veig un equip de sanitaris que es prepara per entrar darrere d’ells. En Lluc em fa senyals que hi donem un cop d’ull, pensa informar dels possibles lesionats en acte de servei. Jo penso una mica més enllà. La jaqueta de la cadena té uns colors i un patró similar al dels sanitaris, em puc confondre amb ells i quan se n’adonin, seré a dins i podré informar de tot el que vegi allí de primera mà. Què faig?: <</if>> [[Anar a l'entrada principal]] [[Investigar el carreró]]

per LJ

Vida: <meter @value="$Life" min="0" max="100"></meter> <<link "Advertència!">> <<script>> Dialog.setup("Advertència"); Dialog.wiki("Totes les situacions relacionades amb el foc i la violència estan pensades per servir al propòsit de la història. <br>NENS I NENES: NO JUGUEU AMB FOC, I SI EN TROBEU ALGUN EN LA VIDA REAL, AVISEU A UN ADULT."); Dialog.open(); <</script>> <</link>> <<link "Crèdits">> <<script>> Dialog.setup("CRÈDITS"); Dialog.wiki("Imatges:<br>LJ<br>burning-emergency-fire-1749 from Pexels<br>paper texture by struckdumb on Deviantart<br>Font:<br>Tahu! by Khurasan on dafont.com<br>Sons:<br>Dragon Fire Breath and Roar by Daniel Simon on soundbible.com<br>Text Message Alert 4 by Daniel Simon on soundbible.com"); Dialog.open(); <</script>> <</link>>

Som-hi doncs, cap a dins. Aquí ja no hi ha enguixats ni res que recordi a modernitat, només maons vermells i ciment a la vista. Tampoc hi ha una bona il·luminació i em costa una mica més avançar pels graons, tot i l’ajuda <<if $Jordi eq true>>de la llanterna.<<else>>de la mini càmera.<</if>> No trigo gaire estona a trobar coses interessants. <<if $entrada eq true and $Jordi eq true>>Un tram d’escala més enllà, s’està produint una escena de pel·lícula d’acció. Hi ha dues persones esbatussant-se, no puc distingir cares ni propòsits, però està clar que la situació és seriosa. Quan m’apropo una mica més, puc distingir millor entre ells. Una de les persones sembla un home de mitjana edat, mig calb i corpulent, amb molt males puces. L’altre és una dona, espera, la conec. És la Rosa Rei! La reportera del canal 3 i vaja, se sap defensar, no hi ha dubte. En un inici, la baralla semblava força igualada. Però en un moment la situació se li gira en contra, el seu atacant l’estampa contra la paret, posant tota la força del seu braç sobre el seu coll i prement per tallar-li l’entrada d’aire. He de reaccionar, em necessita. Si m’apropo sense delatar-me puc servir-me de la llanterna que duc a la mà, per deixar-lo fora de joc el temps suficient. O puc sorprendre’l amb el clàssic cop de peu entre les cames, a major punteria més inofensiu es tornarà. [[Puntada de peu a l'escrot]] [[Colpejar-lo amb el que tinc a la mà]]<<elseif $carrero eq true and $Rosa eq true>>Un tram d’escala més enllà, s’està produint una escena de pel·lícula d’acció. Hi ha dues persones esbatussant-se, no puc distingir cares ni propòsits, però està clar que la situació és seriosa. Quan m’apropo una mica més, puc distingir millor entre ells. Una de les persones sembla un home de mitjana edat, mig calb i corpulent, amb molt males puces. L'altre és el bomber al qual he seguit fins aquí, i mare meva com es mou. En un inici, la baralla semblava força igualada. Però en un moment la situació se li gira en contra, el seu atacant l’estampa contra la paret, posant tota la força del seu braç sobre el seu coll i prement, per tallar-li l’entrada d’aire. He de reaccionar, em necessita. Si m’apropo sense delatar-me puc servir-me de la mini càmera que duc a la mà, per deixar a l'altre fora de joc el temps suficient. O puc sorprendre’l amb el clàssic cop de peu entre les cames, a major punteria més inofensiu es tornarà. [[Puntada de peu a l'escrot]] [[Colpejar-lo amb el que tinc a la mà]]<<else>>Un tram d’escala més enllà, veig a una persona estirada, quan m’hi apropo m’adono que es tracta d’un home. Per la seva posició, puc suposar, que baixava tan de pressa les escales, que ha tingut una mala caiguda. És un home mig calb, de mitjana edat, força robust, no paro atenció a més detalls. M’apropo per ajudar-lo, sento gemecs i respiració alterada, es deu estar despertant després de la patacada. La meva sorpresa és immediata, quan intento fer-li de crossa perquè s’incorpori i en comptes d’això, sento tot el seu pes arremetent contra mi, en un atac inesperat. En un tres i no res, se’m tira a sobre, empenyent-me cap a la paret de maó, per treure’m del mig i començar una fuga desesperada. <</if>> <<if $Jordi eq true and $carrero eq true>>He perdut la llanterna, però, el meu cos entrenat em serveix bé i reacciono prou a temps. El retinc pel braç i no li queda una altra sortida que enfrontar-se a mi. L’home es gira per donar-me un cop de puny, amb una agilitat sorprenent. Però no perdo la sang freda i ràpidament, esquivo el cop, ajupint-me cap avall. No em puc permetre ni un moment de dubte, perquè ho tornarà a intentar, segur. Li clavo un directe d’esquerra en tota la cara, que fa que el meu contrincant deixi anar un gemec rogallós. El cop l’ha fet retrocedir, crec que li he fet sagnar el nas. Veig com apropa la mà a la cara i com en retirar-la, per fer la comprovació, la seva ràbia augmenta i se’m tira al coll amb tota la seva força, tallant-me la sortida de l’aire contra la paret que tinc al darrere, i encastant-me el cap contra el maó. Per sort, el casc, ha absorbit la major part del cop, però la falta d’aire comença a ser un problema i llavors ho veig, just darrere d’aquest individu grotesc, apareix algú, esgrimint un objecte que no puc distingir, a les seves mans. Així que, en el temps que em resta, puc confiar que aquesta aparició em salvi o dirigir el meu peu, amb tota la força de què disposo, a un punt molt concret entre les seves cames i veure què passa. [[Puntada de peu a l'escrot]] [[Deixar que em salvin->Colpejar-lo amb el que tinc a la mà]]<<elseif $Rosa eq true and $entrada eq true>>He perdut la mini càmera, però, reacciono prou a temps. El retinc pel braç i no li queda una altra sortida que enfrontar-se a mi. L’home es gira i ve cap a mi amb els braços estesos, de sobte em recorda l’atac d’un ós. Sóc prou ràpida per esquivar les seves mans, ajupint-me a temps i sortint de sota seu. Quan em queda al meu costat, li etzibo una coça a la cama amb totes les meves forces, que el fa agenollar, sobretot per la sorpresa del cop. Bé, sembla que he aconseguit que s’enrabiï més. Se’m tira al coll amb tota la seva força, encastant-me contra la paret que tinc al darrere, i pico amb el cap contra el maó. Veig les estrelles, m’està tallant el pas d’aire amb el seu braç sobre el meu coll i començo a tenir por que potser no podré sortir d’aquí sencera. Cada cop és pitjor, hi veig borrós. No sé si puc creure els meus ulls quan veig que algú s’acosta al meu atacant per darrere, amb intenció d’ajudar-me. Només veig un casc de bomber. Així que, en el temps que em resta, puc confiar que aquesta aparició em salvi o dirigir el meu peu, amb tota la força de què disposo, a un punt molt concret entre les seves cames i veure què passa. [[Puntada de peu a l'escrot]] [[Deixar que em salvin->Colpejar-lo amb el que tinc a la mà]]<</if>><<if ($Jordi eq true and $carrero eq true) or ($Rosa eq true and $entrada eq true)>><<set $Life to 70>><</if>>

<<set $Life to 70>><<if $Jordi eq true and $carrero eq true>>Ja no puc esperar més, em fallen les forces. He d’actuar ara, si vull causar algun efecte al meu atacant. Gairebé a un segon de la inconsciència, reacciono i allibero la meva cama, propulsada cap endavant amb tota l’energia que em queda. Sento com el meu peu impacta contra el seu cos, a la vegada que veig com el seu cap es bandeja en rebre un cop molt fort per darrere. La suma d’aquests atacs el sobrepassen. Finalment, noto com les seves mans deixen d’engrapar-me i cau a terra estabornit. Dec estar al·lucinant per la falta d’oxigen, perquè juraria que qui m’ha ajudat és la reportera del canal 3. És impossible, la Rosa Rei i jo ens quedem a un pam de distància, mirant-nos en silenci uns instants, mentre jo recupero tot l’aire que l’amic m’ha buidat dels pulmons, entre estossecs i aspiracions sonores. Primer sembla dubtar, però després es dirigeix a mi: —Em sembla que aquesta càmera l’hauré de pagar de la meva butxaca, però ha valgut la pena. Està bé? —Estic somiant, potser? És tan guapa com a la tele. Em costa recuperar el do de la parla. —Gràcies..., sí, estic bé. —Contesto, mentre intento no sonar com un idiota, a dures penes, i tornar a un to més professional. —Senyoreta... —Ja sé que em dirà que no hauria de ser aquí, però... En aquell moment, ens interromp el nostre amic, momentàniament oblidat, que ens sorprèn agafant la senyoreta Rei per darrere. M’amenaça d’estrangular-la amb el seu enorme braç al voltant del seu coll i fent moviments lents en retirada cap als graons de baixada de darrere seu. —Mira tio, estigues tranquil d’acord?, no cal que ningú prengui mal. Això ho podem parlar, eh? —Diu ella, en un to que no sé si descriure com a valent o massa atrevit. —Tanca la boca! No hem de parlar res, perquè jo no he estat mai aquí, ho entens nineta... Em plantejo les meves opcions, la situació és tensa, però si fos capaç de refredar l’ambient una mica, crec que podria dissuadir-lo parlant. Per la pressa que duia quan baixava les escales i la seva ansietat d’ara mateix, sé que el seu objectiu principal és reprendre la seva fugida. El meu, ara, és protegir la civil que està en perill. Per altra banda, un bon atac pot ser la millor defensa, i la seva posició és més precària que la meva. Si trobés una manera de separar-lo de la seva ostatge, només caldria una empenta per fer-lo anar escales avall. [[Dissuasió]] [[Empenta]]<<elseif $Rosa eq true and $entrada eq true>>Ja no puc esperar més, em fallen les forces. He d’actuar ara, si vull causar algun efecte al meu atacant. Gairebé a un segon de la inconsciència, reacciono i allibero la meva cama, propulsada cap endavant amb tota l’energia que em queda. Sento com el meu peu impacta contra el seu cos, a la vegada que veig com el seu cap es bandeja en rebre un cop molt fort per darrere. La suma d’aquests atacs el sobrepassen. Finalment, noto com les seves mans deixen d’engrapar-me i cau a terra estabornit. Dec estar al·lucinant per la falta d’oxigen, perquè quan hi torno a veure prou bé, tinc davant meu el bomber d’abans. Intento recuperar tot l’aire que l’amic m’ha buidat dels pulmons, entre estossecs i aspiracions sonores. Ell i jo ens quedem a un pam de distància, mirant-nos en silenci uns instants, els seus ulls clavats en els meus i... és possible que hi trobi alguna cosa interessant? Primer sembla dubtar, però després es dirigeix a mi: —Es troba bé? Hauríem de sortir d’aquí i fer que algú li miri aquest trau tan lleig del cap... —Sí, gràcies. Estava... miri, sé que no hauria de ser aquí però investigava... En aquell moment, ens interromp el nostre amic, momentàniament oblidat, que per sorpresa, m’agafa des de darrere i m’aparta del bomber amb violència. Em fa servir d’escut mentre comença a dirigir-se en retirada cap a les escales de baixada. Ha passat el seu enorme braç al voltant del meu coll i amenaça de trencar-me’l si el meu nou amic no el deixa marxar. —Mira tio, estigues tranquil d’acord?, no cal que ningú prengui mal. Això ho podem parlar, eh? —Dic jo, intentant no entrar en pànic. El bomber ens segueix amb la mirada, tot tens, puc veure com fa càlculs amb les nostres opcions. —Tanca la boca! No hem de parlar res, perquè jo no he estat mai aquí, ho entens nineta... Em plantejo les meves opcions, la situació és tensa, però si fos capaç de refredar l’ambient una mica, crec que podria dissuadir-lo parlant. Per la pressa que duia quan baixava les escales i la seva ansietat d’ara mateix, sé que el seu objectiu principal és reprendre la seva fugida. Per altra banda, a darrere de nosaltres hi ha escales, només caldria desequilibrar-lo una mica i que la gravetat fes la resta. Puc clavar-li el taló al peu i ..., a més el bomber no es quedarà quiet gaire estona més, ho puc veure. [[Trepitjada->Empenta]] [[Dissuasió]]<</if>> <<if ($Jordi eq true and $entrada eq true) or ($Rosa eq true and $carrero eq true)>> <<set $escrot to true>> <<set $Life to 0>> <<if $Life eq 0>><<goto "Mort">><</if>> <</if>>

<<if ($Jordi eq true and $carrero eq true) or ($Rosa eq true and $entrada eq true)>> <<set $deixat to true>> <<set $Life to 0>> <<if $Life eq 0>><<goto "Mort">><</if>> <</if>> <<if $Jordi eq true and $entrada eq true>>Vaig amb compte amb els esglaons que es veuen més vells i erosionats. M’apropo a l’agressor, agafant amb força la llanterna amb la mà dreta. M’he d’afanyar, a la reportera no li queda gaire temps, boqueja buscant l’aire que els seus pulmons necessiten i té un trau al cap per on li surt sang. <<set $Life to 80>> En quant estic ben col·locat darrere de l’individu, li etzibo un bon cop de llanterna al cap, que el deixa sense sentit. El seu cos voluminós cau com un sac de patates. Ella i jo ens quedem a un pam de distància, mirant-nos en silenci uns instants, mentre recupera la seva respiració normal. Per un moment no puc apartar la mirada. Però ràpidament, recupero la professionalitat i comprovo com està ella. —Es troba bé? Hauríem de sortir d’aquí i fer que algú li miri aquest trau tan lleig del cap... —Sí, gràcies. Estava... miri, sé que no hauria de ser aquí però investigava... En aquell moment, ens interromp el nostre amic, momentàniament oblidat, que per sorpresa, l’agafa des de darrere i l’aparta de mi amb violència. La fa servir d’escut mentre comença a dirigir-se en retirada cap a les escales de baixada. Ha passat el seu enorme braç al voltant del seu coll i amenaça de trencar-li si no el deixo marxar: —Mira tio, estigues tranquil d’acord?, no cal que ningú prengui mal. Això ho podem parlar, eh? —Diu ella, en un to que no sé si descriure com a valent o massa atrevit. —Tanca la boca! No hem de parlar res, perquè jo no he estat mai aquí, ho entens nineta... Em plantejo les meves opcions, la situació és tensa, però si fos capaç de refredar l’ambient una mica, crec que podria dissuadir-lo parlant. Per la pressa que duia quan baixava les escales i la seva ansietat d’ara mateix, sé que el seu objectiu principal és reprendre la seva fugida. El meu, ara, és protegir la civil que està en perill. Per altra banda, un bon atac pot ser la millor defensa, i la seva posició és més precària que la meva. Si trobés una manera de separar-lo de la seva ostatge, només caldria una empenta per fer-lo anar escales avall. [[Dissuasió]] [[Empenta]]<<elseif $Rosa eq true and $carrero eq true>>Vaig amb compte amb els esglaons que es veuen més vells i erosionats. M’apropo a l’agressor, agafant amb força la mini càmera amb la mà dreta. M’he d’afanyar, al bomber no li queda gaire temps, ja boqueja buscant l’aire que els seus pulmons necessiten. En quant estic ben col·locada darrere de l’individu, li etzibo un bon cop de càmera al cap, que el deixa sense sentit. El seu cos voluminós cau com un sac de patates. El bomber i jo ens quedem a un pam de distància, mirant-nos en silenci uns instants, els seus ulls clavats en els meus i... és possible que hi trobi alguna cosa interessant? Aprofito el temps que necessita per recuperar l’alè, per desencantar-me i tornar a la realitat: —Em sembla que aquesta càmera l’hauré de pagar de la meva butxaca, però ha valgut la pena. Està bé? —Gràcies..., sí, estic bé. —Contesta, recuperant les formes—Senyoreta... —Ja sé que em dirà que no hauria de ser aquí, però... En aquell moment, ens interromp el nostre amic, momentàniament oblidat, que per sorpresa, m’agafa des de darrere i m’aparta del bomber amb violència. Em fa servir d’escut mentre comença a dirigir-se en retirada cap a les escales de baixada. Ha passat el seu enorme braç al voltant del meu coll i amenaça de trencar-me’l si el meu nou amic no el deixa marxar: —Mira tio, estigues tranquil d’acord?, no cal que ningú prengui mal. Això ho podem parlar, eh? —Dic jo, intentant no entrar en pànic. El bomber ens segueix amb la mirada, tot tens, puc veure com fa càlculs amb les nostres opcions. —Tanca la boca! No hem de parlar res, perquè jo no he estat mai aquí, ho entens nineta... Em plantejo les meves opcions, la situació és tensa, però si fos capaç de refredar l’ambient una mica, crec que podria dissuadir-lo parlant. Per la pressa que duia quan baixava les escales i la seva ansietat d’ara mateix, sé que el seu objectiu principal és reprendre la seva fugida. Per altra banda, a darrere de nosaltres hi ha escales, només caldria desequilibrar-lo una mica i que la gravetat fes la resta. Puc clavar-li el taló al peu i ..., a més el bomber no es quedarà quiet gaire estona més, ho puc veure. <<set $Life to 70>> [[Trepitjada->Empenta]] [[Dissuasió]] <</if>>

Decideixo deixar la violència com a últim recurs i intento la via diplomàtica: —Ep! Espera! Espera... Calma, eh? Els tres sabem que tu controles la situació. Farem el que tu diguis, d’acord? —li dic intentant mantenir un to segur però no molt alt. —Ara ja és tard. M’havíeu d’haver deixat marxar, ho heu esguerrat tot! —No! No... mira, encara hi ets a temps, d’acord? Encara no has fet res irreparable. Del que sigui que fuges no és tan greu com un assassinat, pensa-ho bé. A més, nosaltres no sabem qui ets. No s’hi veu bé aquí a dins.—sembla sospesar les meves paraules. —Exacte! Vosaltres no m’heu vist mai, perquè jo no he estat mai aquí, ha quedat clar? Perquè si tinc problemes per culpa vostra, us buscaré per passar comptes! —<<if $Jordi eq true>>I dient això, deixa anar la seva ostatge, empenyent-la cap a mi, per després desaparèixer escales avall.<<else>>I dient això, m’empeny cap als braços del bomber, per tot seguit, desaparèixer escales avall.<</if>> [[Continuar->Post-atac]]

<<if $Jordi eq true>>Està tant neguitós que les paraules serien inútils. Així que observo amb deteniment, per detectar qualsevol cosa que m’ajudi a planejar un atac, el més segur possible. La seva posició, el que hi ha al seu voltant, continuo buscant... si això que intueixo sobre la roba de la noia és el que em penso..., ja ho tinc! En pic faig la intenció d’apropar-me, el paio s’apropa més al final del replà, tal com volia. Prem més fort el coll de la noia, desafiant-me. Busco dissimuladament en el meu cinturó, i afluixo un dels mosquetons, espero ser prou ràpid. Per fi, es queda sense terra a sota els seus peus. Ell s'espanta, es desequilibra i afluixa els seus membres sobre la noia. Salto cap a ell el més ràpid possible, per no donar-li temps a reaccionar. En quant estic a tocar, enganxo el mosquetó a la corretja de la càmera que porta ella sobre la roba. A la vegada que, intento allunyar-la del seu abast i impedir que l'arrossegui amb ell, escales avall. Reso perquè la corretja aguanti el pes de la noia, mentre l'asseguro contra mi, i amb l'altra mà empenyo al nostre amic definitivament. Cau enrere i sentim com es colpeja en el seu ràpid descens. Uns segons més tard, amb la reportera entre els meus braços, comprovem que ha sobreviscut a la caiguda, perquè sentim el so de les seves passes sobre els graons allunyant-se de nosaltres. Respirem de nou.<<else>>Està tant neguitós que les paraules serien inútils. Intento mantenir la sang freda, observo al nostre voltant, per si hi hagués alguna cosa que em pugui fer servei. No és tasca fàcil, el bomber fa un pas endavant cap a nosaltres, i com a resposta el meu captor estreny el seu braç sobre mi. Continua fent passes endarrere i jo no oposo resistència, en un moment o altre se li ha d'acabar el replà, i ell està massa distret amb el que té a davant. Llavors arriba el moment, el bomber està molt atent als nostres moviments. Planto el meu taló al peu del paio, amb tota la meva força. L'individu em deixa lliure pel dolor i la sorpresa, i abans que pugui reaccionar, el bomber es llença cap a nosaltres. Tot se succeeix molt ràpidament. Abans que es pugui aferrar a mi de nou, envio el cap bruscament cap a darrere, fent diana. Ell perd peu, darrere només hi ha les escales. El bomber aconsegueix arribar fins a mi, separar-me d'ell i empentar-lo lleugerament, que és l'únic que cal perquè finalment, desaparegui escales avall. Ens quedem abraçats, el meu còmplice i jo, mentre sentim els cops de l’altre en el seu ràpid descens. Estarà masegat però encara està prou sencer, perquè sentim el so de les seves passes sobre els graons allunyant-se de nosaltres. Respirem de nou.<</if>> [[Continuar->Post-atac]]

<<set $Life to 90>>Ens separem lentament, mentre recuperem la calma. Els dos estem sencers però una mica rebregats i cansats per l’acumulació d’emocions viscudes en tan poca estona. Quan encara estem baixant, alguna cosa cruix sota el meu peu. Sembla un paper, me’l quedo per estudiar-lo quan hi hagi més llum. Tornem a fora de l’edifici en silenci, cadascun de nosaltres immers en els seus propis pensaments. Ens dirigim cap als equips de sanitaris que hi ha a fora perquè ens atenguin. Devem fer mala cara, perquè només aparèixer, els sanitaris ens apropen a una de les seves ambulàncies i comencen a apedaçar-nos. Però no hem cridat només la seva atenció, algú més se'ns acosta per parlar amb nosaltres. I, en la nostra situació, un assegut a prop de l'altre, cadascú de nosaltres pot sentir les respectives converses simultàniament. Una fa així: —Sants! Es pot saber què se t’ha perdut a l’edifici contigu mentre els altres feien la teva feina? —Cap, em penso que hem topat amb el possible autor del foc i atacant d’en Magí... —Ah, sí, i a més posant en risc a una civil. No en vull sentir res més d’aquesta excusa de l’incendiari fantasma. Per sort en Magí es recuperarà en un tres i no res i pel que fa a tu, m’estic pensant de donar-te unes vacances, a veure si quan tornes, véns a treballar amb més ganes. —Però cap! Si em volgués escoltar, li dic que hem de fer-hi alguna cosa! —Ja n’hi ha prou! Encara que aquest paio sigui real, no podem perdre temps amb cadascun dels grillats d’aquesta ciutat. No té res a veure amb la nostra feina. Pel que he vist dins l’edifici, segurament, la policia ho declararà foc accidental... I l’altre fa: —Rosa! Mare meva! Què t’ha passat? Sembla que hagis vingut de la guerra. –Escolta Lluc! No tinc imatges, però hem topat amb el possible piròman. Ho hem d’investigar. Aquell paio tenia molta pressa per fugir del lloc dels fets. —A veure, a veure, amb més calma. Els bombers estan donant informacions que el foc ha estat accidental... Devia ser un veí espantat... —Em vols fer cas, ho hem d’investigar, hauríem d’ampliar el reportatge, potser fins i tot podríem descobrir material per a un 60 minuts. Fins que les dues converses es converteixen en una: —Escolti’m vostè també, senyoreta! —diu el cap de bombers—Aquest incendi ha estat accidental, aquí ningú farà cap reportatge ni sobredimensionarà res per televisió, m’ha entès bé? —No es preocupi cap! —intervé en Lluc, el càmera, intentant apaivagar els ànims del bomber —La Rosa només està una mica trasbalsada per la trobada que ha tingut. Mira Rosa, ara trucaré a la cadena i els diré que t’agafes uns dies de festa, recorda el que hem parlat abans, t’arrisques massa i s’ha acabat! Així que els nostres respectius col·legues ens deixen, el silenci es torna a apoderar de nosaltres, mig derrotats i capcots. [[Continuar->Ambulància]]

Al cap d’uns minuts alço el cap i les nostres mirades es tornen a creuar. Aquesta vegada reconeixent pensaments germans en la ment de l’altre, un parell de mirades còmplices són suficients per trencar el gel: —No ens hem presentat adequadament, el meu nom és Jordi Sants i em sembla, que els dos tenim els mateixos interessos detectivescos i uns quants dies lliures per posar-los en pràctica. <<if $Jordi eq true>>—Li dic mentre clavo la mirada en els seus ulls verds, que en la foscor de l’interior no podia admirar prou bé, i paro la mà cap a ella.<<else>>—Diu parant la mà cap a mi.<</if>> —Encantada Jordi. Jo em dic... <<if $Rosa eq true>>—començo a contestar, encaixant la mà d'aquest representant del cos més heroic de tots, de metre vuitanta, cabell castany i ulls marró avellana.<<else>>—comença a contestar, encaixant la mà.<</if>> —Rosa Rei! Sí, ho sé. Oh, disculpi’m però vostè és la primera persona famosa amb qui he tingut el plaer de... <<if $Jordi eq true>>—Però que m’empesco? <<else>>—Oh! Un fan, que no em pugi al cap.<</if>> —De formar un equip fantàstic, oi? A què estem esperant, doncs? Anem!, investiguem aquests focs misteriosos! —Perdó? Esperi, esperi un moment, no corri tant. Primer de tot, jo també estic desitjant començar, però, potser ens podríem tutejar si hem de ser socis en la malifeta, d’ara endavant. I la segona qüestió és, focs?, en plural? —Bé, senyor Sants, si podem anar a algun lloc més privat on hi hagi, potser..., un mapa de la ciutat, li puc explicar amb molt de gust. —Vaja, ja veig que això serà més complicat del que em pensava, però som-hi. De fet, el meu pis és aquí al costat mateix. —Alto! Para el carro, nano! Pensava que anàvem a investigar focs, no a crear-ne un. —Vaja, ara sí que hem perdut el vostè. D’acord, mira, només necessito passar a canviar-me de roba i allí tinc plànols. Si vols, em pots esperar al bar de la cantonada... —No!, no, perdona..., ja t'acompanyo... <<if $Jordi eq true>>—em talla tota vermella. <<else>>—el tallo tota vermella.<</if>> [[Continuar->Pis Jordi]]

Arribem al pis, que només està uns edificis més enllà. Es tracta d’un pis de solter, petit, però amb tot el necessari. Hi ha roba llençada per sobre dels mobles, però, així i tot, està força net i ordenat. <<if $Jordi eq true>>Marxo cap a la meva habitació per posar-me roba de civil. Pensant-ho millor, em dutxo. Estic una mica nerviós, se’m fa estrany això de fer esperar a algú de la tele dins de casa meva. Molt més, quan resulta que és dona, fa metre setanta i és la portadora de la mirada més encisadora que he vist mai. Per un moment em trobo revivint la conversa que he tingut amb els companys de feina aquest matí, una dona com ella sortiria amb un pobre bomber com jo? —Va Jordi!, espavila, t’has d’afanyar! —em dic a mi mateix. Mentre m’estic eixugant, un pensament pertorbador em posa els pèls de punta, havia d’haver despenjat la foto de la celebració de la graduació amb els nois. La resta de companys i jo vam desfasar molt aquella nit. Hauria d’haver fet cas a ma mare i despenjar-la fa temps. Intento vestir-me en temps rècord, quan la sento apropant-se pel passadís. Puc sortir ara mateix i oferir-li alguna cosa per allunyar-la abans que vegi la foto, o per una altra banda, no tinc res per amagar, que miri el que vulgui. [[Sortir ja!]] [[Sortir quan acabi]] <<else>>En Jordi marxa a la seva habitació, per canviar-se. Jo aprofito per fer una mica la tafanera. Localitzo molt fàcilment les seves fotografies penjades per les parets, sempre és interessant veure les fotografies familiars: uns pares afables i riallers juguen amb el seu fill, els mateixos pares més grans al costat del seu fill estrenant el primer cotxe... En altres, veig que el noi està molt implicat en la vida del barri, ajudant en festes i en moments més durs. Òndia, és un bomber o un sant? Vaig seguint les instantànies que surten del saló i segueixen pel passadís que porta a les altres habitacions. Aquí hi ha les que parlen de la seva vida social, indiquen que és un bon jan, però definitivament no és un sant. Com més m’apropo a la seva habitació, més indiscretes es van tornant i em crida l’atenció l’última del passadís. La veritat és que em pica la curiositat, m’hi acostaria a donar una ullada, però potser seria envair massa la seva privacitat. [[Mirar l’última foto->Sortir ja!]] [[Tornar al saló->Sortir quan acabi]] <</if>>

<<if $Jordi eq true>>Merda si s’acosta més, veurà la foto. Surto a mig vestir per trobar-la just inspeccionant la infame instantània:<</if>><<if $Rosa eq true>>Em quedo mirant l’última foto de la fila, una festa amb els companys de graduació dels bombers. Quina fila fan tots, es nota que la cosa es va sortir una mica de mare, noies amb poca roba, alcohol, roba en llocs poc accessibles..., però el caliu i el bon rotllo traspua per tota la imatge. Sense adonar-me m’he quedat massa estona observant-la, perquè quan me’n vull adonar, tinc en Jordi (que ha tingut temps de dutxar-se) just al meu costat:<</if>> —Ah, perdona... <<if $Rosa eq true>>—sense poder impedir-ho, els meus ulls van a parar al seu tors nu, només va vestit de cintura cap a baix. De sobte la vergonya per ser en la part més íntima del pis és substituïda per una barreja de calor, incomoditat, vergonya i perquè mentir, delit (visca l’entrenament dels bombers!). <<else>>—s’exclama, l’he agafat desprevinguda<</if>>—ah..., no volia envair el teu espai personal, millor t’espero al saló, perdona. —Eh..., sento l’espera... <<if $Jordi eq true>>—aconsegueixo distreure la seva atenció de la foto però, en seguir la direcció de la seva mirada, m’adono que no porto la camisa. Em pugen els colors a la cara, i ella es disculpa una mica nerviosa, alhora que jo m’excuso per anar a acabar de vestir-me. —Només un minut i estic amb tu. [[Continuar->Sortir quan acabi]]<<else>>—comença a dir. Sorprès per la meva reacció, abaixa la mirada i descobreix què estava mirant. Que maco! S'ha posat vermell. —Només un minut i estic amb tu. Afirmo somrient i me’n torno per on he vingut, intentant semblar indiferent i molt digna. [[Continuar->Sortir quan acabi]] <</if>>

Quan ens tornem a reunir, l’ambient és encara una mica incòmode. Però, a mesura que comencem a discutir els nostres punts de vista sobre la situació davant nostre, aquest es torna més distés. Està clar, que tenim intenció de seguir endavant: —Insinues que, aquest, podria no ser l’únic foc provocat pel mateix individu? Què t’ho fa pensar? <<if $Jordi eq true>>—li pregunto.<<else>>—em pregunta en Jordi.<</if>> —Bé, per això volia el mapa. Alguns testimonis que he entrevistat, hi han fet al·lusió i em penso que no s’equivoquen. Mirem-ho un moment. Ho veus, aquí i aquí. Saps quin barri és aquest? —Sí, ara que ho veig en el mapa, són edificis més econòmics. Recordo haver estat en aquest amb els nois..., oh! I me’n recordo d’aquest parell, gairebé estaven deshabitats. —Encerclem els edificis que sabem que s’han incendiat misteriosament durant l’últim mes. —No sé què en penses, Jordi, però a mi em comença a semblar un cas típic, algú està buidant d’inquilins molestos aquests edificis. Proposo mirar si algú hi està fent negoci. Llavors recordo la meva troballa. —Per cert! Al nostre amic, amb les presses, li ha caigut una cosa de la butxaca. En el moment no he pogut mirar què era, però... —dic a la vegada que trec el paper, el desplego i tots dos ens hi atansem per veure de què es tracta. Vaja! És una factura, però l’alegria se’ns acaba de pressa, perquè no està a nom d’una persona física sinó d’una empresa. —És estrany, el tipus de material electrònic no sembla tenir molta relació amb una empresa paperera. —Però són materials, que es podrien fer servir per provocar un incendi i que sembli accidental. <<if $Jordi eq true>>—faig notar. <<else>>—fa notar en Jordi. <</if>> —Aquesta empresa em sona... <<if $Jordi eq true>>—es queda pensativa. <<else>>—Em quedo pensativa un moment, hi ha alguna cosa en el nom d’aquesta, que em neguiteja. <</if>>—Espera, vaig a fer una trucada a un company redactor d’economia. Tinc un mal pressentiment. <<if $Jordi eq true>>Al cap de pocs minuts penja i es queda en silenci, amb una expressió greu a la cara. <<else>>Penjo. Totes les meves pors confirmades:<</if>> —Intueixo que l’empresa propietària dels edificis és la mateixa que té com a subsidiària la paperera, però necessito comprovar-ho. —Per què? Qui t’han dit que era, Rosa? És alguna empresa important? —Has sentit mai anomenar l’empresa DRAC? La seva seu principal està justament en la nostra ciutat. Sota les seves ales hi ha unes quantes empreses, des de papereres, passant per immobiliàries, restaurants i, és clar, constructores. Una empresa que va començar amb poc i que s’ha fet amb el pastís com una autèntica bèstia voraç. —I com vols comprovar-ho? Anem al registre de la propietat? Hi coneixes algú? —Encara millor. M’acompanyes? Però t’hauràs de tornar a canviar de roba, tens alguna cosa més formal? [[Continuar->Seu DRAC]]

<<if $Jordi eq true>>Després de passar per casa de la Rosa, perquè ella també es canviï, ens dirigim, tot mudats, cap a la seu central de l’empresa DRAC. Quan arribem, em sento petit de sobte. Un modern edifici d’acer i vidre obre les seves portes davant nostre, és imponent. La Rosa es mou com peix a l’aigua, és elegant en els seus moviments. Si la veiés per primera vegada, pensaria que encaixa en aquest ambient a la perfecció. Alguna cosa ha canviat en l’última mitja hora. La segueixo sense protestar. Les coses es comencen a posar estranyes quan arribem a un dels despatxos del pis vint-i-cinc. Tothom que la veu, es desfà en atencions cap a ella. I diria que alguns semblen, fins i tot, espantats. <<else>>Després de passar per casa meva, per canviar-me jo també, ens dirigim a la seu central de l’empresa DRAC. És un edifici imponent al centre de la ciutat. Feia tant de temps que no venia per aquí, però suposo que la meva cara en les notícies del canal 3 no els haurà passat desapercebuda. La veritat és que estic donant moltes coses per fetes, i potser no podem fer-nos amb la informació que volem, però no fa mal encreuar els dits. Així que, mudats, i sense que el meu company sàpiga on es fica, entrem en aquest enorme edifici, buscant respostes. Per sort, el personal encara es recorda de mi, diria que a algú fins i tot li genero por. Arribem al pis vint-i-cinc. Esperava que conèixer a algú tan fals i llepaculs en aquestes oficines, algun dia em serviria per a alguna cosa més que patir-ne les correccions de postura i de dicció. Ha arribat l’hora de comprovar-ho. <</if>> —Això és perquè surts per la tele? <<if $Jordi eq true>>—pregunto <<else>>—em pregunta en Jordi<</if>> dissimuladament. —Calla, tu segueix-me el corrent. <<if $Jordi eq true>>—em contesta xiuxiuejant amb mig somriure als llavis, que fa més por que altra cosa.<<else>>—li contesto.<</if>>—Venim a veure a la Sra. Montverd, si és tan amable d’anunciar-nos? <<if $Jordi eq true>>—li diu molt segura a la secretària que té a davant. <<else>>—li dic en un to molt segur a la seva secretària.<</if>> —Tenien una cita amb ella? —comença a preguntar mentre alça la mirada cap a nosaltres, es queda sorpresa un moment i després d’un segon—Oh, i tant!, senyoreta Rei, ara mateix li dic que està vostè aquí. —desapareixent així per la porta del despatx. Un minut exacte després, a dins del despatx, estem asseguts enfront d'una dona gran, elegant, de pentinat estricte, ni un cabell fora de lloc. Manicura, maquillatge i vestuari cuidats fins a l'extrem: —Rosa, estimada. Com has crescut, ets una damisel·la preciosa! Veig que els meus consells no es van malgastar en tu. <<if $Jordi eq true>>—es fan dos petons a l’aire, des d’on sóc, puc copsar un tint de menyspreu en la cara de la Rosa. <<else>>—ens saludem fent-nos uns petons d’aquells tan falsos que no et toques ni la pell.<</if>> —Sí, ara feia temps que no ens havíem vist Sra. Montverd... <<if $Rosa eq true>>Intento mantenir la conversa insubstancial una mica més, mentre decideixo com aproximar la meva petició. Puc ser sincera i demanar la informació directament, amb el risc que me la deneguin i ens treguin d’aquí els de seguretat o puc empescar-me una història, aprofitant que he fet posar en Jordi de vint-i-un botons.<<else>>La conversa continua amb una deriva del tot insubstancial, pel que pressento, del tot buscada i dirigida per la Rosa. Quan es comença a allargar, veig que potser no sap ben bé com preguntar el que volem saber. Tenim dues opcions clares, demanar la informació de forma directa, que no crec que funcioni o empescar-nos alguna història.<</if>> [[Dir la veritat]] [[Inventar-se una història]]

<<set $Life to 30>>Li preguntem directament pels edificis cremats, al·legant que la investigació és per a un reportatge de la televisió i que seria molt amable de part seva si ens pogués facilitar la informació. Molt diplomàticament, la sra. Montverd ens dóna llargues clarament i ens remet taxativament al cap de l'empresa. Sense deixar-nos marxar, crida a algú, que ens acompanya fins a un cotxe negre dins del pàrquing de l'edifici. Se'ns fa entendre que ens portaran directament a veure al president de l'empresa. Una vegada a dins del cotxe les portes es tanquen sonorament, totes a la vegada. Quan mirem endavant, ens quedem garratibats en comprendre qui és el nostre conductor. És el nostre atacant del pis cremat! Abans no l'hem vist prou bé, però és un home calb, amb la cara plena de morats, imagino que fruit de la baralla i la caiguda per les escales. Tots dos en som conscients a la vegada i comencem a moure'ns amb incomoditat en els nostres seients. Ell ens mira a través del retrovisor. Puc notar com el seu cervell comença a fer matemàtiques, ens reconeix. El cotxe comença a accelerar, ell es dirigeix a nosaltres: —Així que volen conèixer al sr. Rei, no és veritat? Posin-se còmodes, no trigarem gaire a arribar. —diu amb un somriure maquiavèl·lic als llavis. Comencem a témer per la nostra vida, el cotxe va fent batzegades per la carretera. No calen les paraules entre nosaltres, sabem que hem d'actuar si volem sortir del cotxe amb vida. En un moment ens tirem a sobre del conductor, a la vegada però molt desorganitzadament. El caos es produeix a dins del cotxe, el conductor en perd el control i sortim de la carretera. Per sort, no ens hem quedat inconscients i prosseguim amb la nostra fugida. Em sembla que m'he fet un esquinç a la cama. El conductor ha quedat noquejat, no es mou. Un altre cotxe s'atura en veure que hi ha hagut un accident. Veiem que el conductor recupera la consciència i un segon després, surt del cotxe com nosaltres. El conductor de l'altre cotxe s'interessa per les seves ferides i nosaltres aprofitem aquest moment per agafar-li el cotxe i fugir. Pel retrovisor podem veure com el conductor incendiari es desfà del seu rescatador i tot seguit, es torna a ficar a dins del cotxe per sortir darrere nostre. Continuem a un ritme trepidant per la carretera, jo vaig conduint i la cama em molesta bastant. La tensió augmenta per moments, no ens el podem treure de sobre. Enfilo per un carrer lateral, intentaré despistar-lo entre els carrers de la ciutat. En un revolt massa tancat, xoquem lateralment amb un altre dels cotxes que hi ha aparcats, però seguim endavant. Veig de reüll que <<if $Rosa eq true>>el meu<<else>>la meva<</if>> acompanyant s'ha ferit al cap en el cop. El nostre perseguidor comet el mateix error. Sembla que l'hem cabrejat prou per no tenir dubtes a l'hora de treure'ns d'enmig. Puc veure els seus gestos de ràbia a través del retrovisor. Està determinat a fer-nos pols. Em fico per una zona industrial, de sobte, apareix en sentit contrari un camió pesant. Duem massa velocitat per a poder esquivar-lo a temps, però, així i tot, intento la maniobra. [[Continuar->Final dolent]]

<<if $Rosa eq true>>En el moment que en Jordi està a punt d’interrompre la conversa, se m’acut la manera perfecta de preguntar-ho.<<else>>La cosa no té fi, estic a punt de ficar-hi cullerada quan, finalment, la Rosa deixa anar:<</if>> —De fet, sra. Montverd, la nostra visita no és desinteressada. Miri, en Jordi i jo, ens acabem de prometre... <<if $Rosa eq true>>—Veig de reüll, la reacció instantània d’en Jordi a la meva afirmació, i el calmo posant la mà sobre la seva. El noi és ràpid i tot i que una mica desorientat, capta els senyals. Per sort la nostra interlocutora no ho és tant i no ens descobreix.<<else>>—Però què diu? La miro sorprès, i ella em conté agafant-me la mà, en senyal de deixa’m fer. Des de fora, només es veu el gest d’una parella unint mans.<</if>> —Oh, enhorabona estimada! El teu pare deu estar molt content... i en què et puc ajudar? —Doncs, precisament és pel meu pare que sóc aquí. Ja sap com som els joves d’impacients i resulta que he sigut una mica entremaliada. No em podia esperar al dia de la boda per saber quin seria el seu regal de noces! Bé, la cosa és que sé que té intenció de regalar-nos un apartament, però no sé en quina zona de la ciutat està, ja sap, he de preparar moltes coses per la casa nova... <<if $Jordi eq true>>—segueixo la conversa com qui segueix un partit de tenis.<</if>> —Ah, ja ho entenc! Ja sabem que les dones tenim una muntanya de feina amb la decoració de la casa, oi? Així podràs sondejar la zona per trobar les millors botigues i tenir-ho tot a joc! Ja ho entenc, ja ho entenc. <<if $Rosa eq true>>—Si diu una paraula més, em sembla que vomito. Comença a buscar a l’ordinador.<</if>>—Vols que et digui si ha adquirit algun immoble recentment. Deixeu que ho miri, pot ser que fins i tot disposi dels plànols. —Exacte! Sabia que vostè ho entendria! I si em fes el favor de no esmentar-li res sobre la meva visita, al meu pare, li estaria eternament agraïda. —No convé que sàpiga que li hem descobert la sorpresa abans de temps. <<if $Rosa eq true>>—en Jordi completa la meva petició. Ei!, i ella l’està repassant amb la mirada? Però sra. Montverd, quin atreviment! <<else>>—dic jo per completar l’efecte, mentre la senyora em fa una repassada de dalt a baix, i somriu.<</if>> —Per descomptat estimats, el vostre secret està segur amb mi. Ah, aquí està! Oh, però estimats! Això no pot ser, veieu? —diu girant la pantalla cap a nosaltres— Aquests edificis estan, com dir-ho, en zones poc convenients per tu, bonica. Amb unes quantes mirades, comprovem que els edificis marcats al mapa com a adquirits per l’empresa, coincideixen espantosament amb el nostre mapa encerclat. —Oh sra. Montverd, té vostè raó, és impossible que el meu pare em vulgui fer viure en aquests llocs, oi? Quina vergonya, ho devia sentir malament, es devia referir a fora de la ciutat. Si us plau, disculpi’ns per fer-li perdre el temps i moltes gràcies. Li agrairia molt que tot el malentès quedés entre nosaltres. —Per descomptat estimada! Potser el seu regal serà una sorpresa després de tot. Així és millor, creu-me! A més, sou joves, teniu tota la vida per anar de botigues. —acaba amb una rialleta buida. [[Continuar->Carrer]]

Només sortir de l’edifici i quan estem segurs que ningú pot escoltar el que diem, tornem a ser nosaltres mateixos: —Em pots explicar de què anava tot això? I abans que fugis d’estudi, no em refereixo al nostre compromís, nena! <<if $Rosa eq true>>—diu en Jordi mentre m’engrapa per la cintura d’una manera còmica i em pica l’ullet com qui fa una confidència. <<else>>—pregunto agafant-la de la cintura i picant-li l’ullet de forma juganera, no vull que se senti atacada. <</if>> —Només puc suposar que el teu pare és un dels peixos grossos d’aquesta companyia. <<if $Rosa eq true>>—Segueix mentre me’n separo. <<else>>—Continuo mentre se separa de mi.<</if>> —És veritat, t’he promès una explicació, i ara la tindràs. <<if $Rosa eq true>>—Afirmo després d’agafar aire per donar-me coratge. No m’agrada compartir aquesta part de la meva vida. <<else>>—S’atura un moment per agafar aire, sembla reticent a parlar-ne.<</if>> —El meu pare no és un dels peixos grossos de la companyia. Ell és el màxim peix gros. Les sigles DRAC representen el nom de l’empresa en anglès que no és altra que Dalmau Rei and Associates Company. Però ell n’és el soci més important i el propietari de l’empresa. —Òndia! Perdona, però a banda del teatre que hem fet allà dins, no et veig com una nena de papà rica. —Creu-me, ho vaig ser, en el seu moment. Quan ets petita i veus que tots els teus capritxos són consentits sense gaire esforç, bé, no pots fer res més que estimar la vida sense fer preguntes. Però, quan vas creixent i t’adones que no és normal que no es pugui parlar, lliurement, sobre els negocis de la família, ni de la procedència dels diners i que els teus pares són més un conglomerat d’empreses que persones... <<if $Rosa eq true>>—No em puc creure que li estigui explicant tot això, si l’he conegut avui mateix. <<else>>—Per un moment, em descobreixo desitjant haver-la conegut en aquell temps, per haver-li fet costat.<</if>> —Resumint, ser una reportera en una família on no agrada la gent que viu explicant la veritat als altres, no funciona. Jo, vaig marxar i ara sóc independent. Però no em queixo, m’agrada com és la meva vida ara mateix, treballo en allò que sempre he volgut i tinc els meus amics, pocs però fidels! —Si no et fa res, espero que em comptis entre ells. <<if $Jordi eq true>>—Aquesta vegada, ho dic molt seriosament, clavant-li la mirada als ulls i estrenyent-li la mà amb tendresa. <<else>>—Ho diu molt seriosament, mirant-me directament als ulls i estrenyent-me la mà amb tendresa.<</if>> <<if $Jordi eq true>>Ella no aparta la mà. Només s’atura i retornant-me la mirada:<<else>>Jo no aparto la mà. Només m’aturo i li torno la mirada:<</if>> —Saps, mai li explico això a ningú, de fet, normalment em sentiria avergonyida per haver-ho fet. Però, per algun motiu, amb tu no em sento jutjada. —No ho faig pas. És la teva vida, ningú la viurà millor que tu mateixa. Ningú no pot decidir per tu, ni pot creure que té dret a fer-ho. <<if $Jordi eq true>> —li acaricio la cara amb l’altra mà. Ens quedem un segon de més mirant-nos als ulls i després abaixant i unint les nostres mans entre nosaltres, només diu: <<else>>—m’acaricia tendrament la cara amb l’altra mà. Jo agafo les seves mans entre les meves i només dic:<</if>> —Gràcies. Seguim caminant per la ciutat sense rumb una estona, els dos immersos en els nostres pensaments. La situació és complicada, tenim una idea general d’allò que passa, però el problema és que no tenim proves que donin suport a les nostres sospites: —Escolta Rosa, em sembla que fa estona que estem pensant el mateix. —Hem de fer-li una visita al meu pare. La cosa és que fa temps que no hi vaig, només mantinc un mínim contacte amb la meva mare per telèfon i si em presento de cop... —Sí, ho entenc, no podem entrar i començar a fer acusacions. Però si hi ha alguna prova incriminatòria... —Ho sé, si hi ha alguna cosa, algun document, estarà en el seu despatx. És molt primmirat, no els deixaria a l’oficina, on qualsevol tingués accés. —D’acord, ens hem d’empescar alguna manera per arribar al seu despatx...<<if $Jordi eq true>>—m’agenollo<<else>>—s’agenolla<</if>>—Què li sembla senyoreta Rei, ho fem oficial? <<if $Rosa eq true>>—la situació m’ha aturat el cor, durant un segon, abans d’entendre’n el significat.<</if>> —Ho sento Jordi, no reservis l’església encara<<if $Rosa eq true>>—dic amb un somriure a la cara i fent-lo aixecar de terra<<else>>—diu amb un somriure dibuixat als llavis, mentre m’insta a aixecar-me de terra<</if>>—, amb ells això no funcionaria. I si funcionés, et veuries sota el focus d’investigadors privats i altre tipus d’atenció que no t’agradaria gens. —Però, alguna cosa hem de fer!<<if $Jordi eq true>>—la frustració em pot per un moment<<else>>—diu amb frustració<</if>>— Oh, perdona. Sé que per tu no és fàcil, continua sent la teva família, i els hi podem portar molts problemes. —Cap que no s’hagin buscat! No Jordi, per mi no et preocupis, fa temps que sé que aquest moment arribaria. Si fos capaç de viure només ignorant la foscor dels seus assumptes, no m’hagués fet mai reportera. No et mentiré, és difícil i dolorós, però no pas més, que saber les atrocitats de les que són capaços i no fer-hi res al respecte, estic amb tu fins al final. Decidim anar a un lloc més tranquil per discutir el nostre proper pas. [[Continuar->Pis Rosa]]

<<link "Caixa forta">> <<script>> Dialog.setup("ENTER PASSWORD"); Dialog.wiki('<<textbox "$password" "">><h3><<click [[OK]]>><<script>>UI.close()<</script>><</click>></h3>'); Dialog.open(); <</script>> <</link>>

<<if $password eq "pevdsn">> <<goto "S'obre la caixa">> <<elseif $password eq "PEVDSN">> <<goto "S'obre la caixa">> <<else>><<goto "Cuina">> <</if>>

Tornem <<if $Jordi eq true>>al pis de la Rosa<<else>>al meu pis<</if>>, és un apartament petit, decorat amb temes orientals, colors càlids i amb un munt de joguines i objectes per tot arreu que delaten la presència del <<if $Jordi eq true>>seu<<else>>meu<</if>> gat. Aquí continuem amb la nostra conversa: —La casa és un edifici de dues plantes. Les habitacions i altres dependències són al pis de dalt, però el despatx està situat en la part posterior de la planta baixa, darrere de la cuina, donant a la façana del jardí. Al jardí del darrere hi ha un camí de grava que du fins al garatge i dóna la volta fins a l’entrada principal.<<if $Jordi eq true>> —va explicant la Rosa sobre la casa on es va criar.<<else>> —li descric com puc, la casa on vaig créixer.<</if>> —I suposo que no deu ser el tipus de casa que està desprotegida? Deu tenir algun sistema de seguretat?<<if $Jordi eq true>> —demano.<<else>> —demana.<</if>> —La casa està envoltada per murs i reixes. Hi ha dos agents de seguretat en la porta exterior, que fan rondes de comprovació pel perímetre, a més de les càmeres de seguretat. La casa per altra banda, només té una alarma, però no es connecta fins que se’n van tots a dormir. —És a dir, que la millor manera de fer-ho, és de dia, davant dels seus nassos. Se suposa, que hauríem d’accedir al despatx, si trobem alguna cosa amagar-la bé i treure-la, passant per davant de la cuina i el personal que hi hagi, per davant dels presents al saló, acomiadar-nos com si res no hagués passat i sortir per l’entrada principal amb un gran somriure a la cara.<<if $Jordi eq true>> —Sento que ara mateix només estic assenyalant allò que és obvi.<</if>> —Ara bé, potser, accedir al despatx sense ser vistos no és tan difícil... estic pensant, mira, el meu pare és un amant dels bons vins i begudes espirituoses... La cosa és, al fons de la cuina hi ha un celler, al que també es pot accedir des del despatx. El personal de la cuina no entra a treballar fins a les vuit de la tarda, si la nostra visita és abans d’aquesta hora, i ho fem bé, no caldria aixecar sospites. —Vaja, m’han dit que quan vas de visita, no et pots presentar amb les mans buides. Què et sembla? Li busquem un regalet al teu pare? —I tu qui se suposa que ets? Una espècie de mediador entre pare i filla? —Suport moral? No ho sé, però necessitem empescar-nos alguna cosa. —Podríem dir que ets el meu advocat, perquè després d’això, estic segura que en necessitaré un. <<if $Rosa eq true>>—bromejo.<<else>>—bromeja.<</if>> <<if $Jordi eq true>>Només dir això, apareix el seu gat, que es refrega entre les seves cames, demanant atenció. La Rosa el recull de terra i li diu:<<else>>Només dir això, apareix el meu gat, que es refrega entre les meves cames, demanant atenció. El recullo de terra i li dic:<</if>> —Tens ganes de sortir de casa, oi, Nico? <<if $Rosa eq true>>—mentre l’amanyago els meus pensaments tornen a un moment anterior<<else>>—mentre l’amanyaga comparteix els seus pensaments amb mi<</if>>— Saps, quan em mirava les fotos del teu pis, he sentit enveja per un moment de la relació que tens amb els teus pares, se us veia tan feliços. —La veritat és que són els millors pares que podria haver desitjat. Però no t’equivoquis Rosa, pensa que totes les famílies tenen els seus problemes. La diferència, en el vostre cas, és que afecten molta més gent. —Potser tens raó. D’acord, doncs, trucaré a casa els meus pares en quant decidim amb quina història els hi anem. Durant l’hora següent el nostre pla va prenent forma, l’únic punt que queda per decidir és qui es queda amb ells com a tàctica de distracció i qui s’encarrega d’explorar per la casa a la recerca de proves. [[Jo a escorcollar el despatx, tu els entretens]] [[Jo els entretinc, tu a escorcollar el despatx]]

Arribem a la casa dels <<if $Jordi eq true>>Rei<<else>>pares<</if>>, un edifici de somni als afores de la ciutat. Esperem que no es transformi en el nostre proper malson. La seguretat a l’exterior no és cap problema, posat que ens estaven esperant. Travessem uns jardins sumptuosos, molt ben cuidats. La casa és magnífica, gran, tota lluminosa i de color blanc, d’estètica moderna. Som rebuts pel personal de la casa. Una vegada a dins comença el joc. Ens deixen sols en el saló de la casa, estem nerviosos, si sospiten alguna cosa, no sortirà bé. Al cap d’uns minuts apareix una senyora d’uns cinquanta anys, recarregada de joies, les ungles pintades de vermell llampant, amb economia de moviments, és <<if $Jordi eq true>>la mare de la Rosa.<<else>>la meva mare.<</if>> —Rosa. <<if $Jordi eq true>>—saluda sòbriament, reconeixent només la seva presència dins la sala.<<else>>—saluda sòbriament, només reconeixent la meva presència dins la sala.<</if>> —Mare. <<if $Jordi eq true>>—respon ella.<<else>>—li contesto en el mateix to.<</if>> —Puc suposar que per fi has entrat en raó? Oh!, fins i tot t’acompanya algú per ajudar-te a reinstal·lar i has portat el gat a casa! —comença a dir amb sarcasme però acaba amb un tint d’esperança a la veu, quan els seus ulls es posen sobre la gàbia, a dins de la qual, va l’animal. Creuem mirades. —No mare, he dut en Nico perquè jugui pel jardí mentre parlem, fa molt que no surt de casa. I en Jordi és un amic. Només m’ha vingut a acompanyar, però ara que ho dius, potser em podria ajudar a emportar-me algunes de les coses que em queden aquí, cap a casa meva. <<if $Jordi eq true>>—li torna la sageta emmetzinada.<<else>>—li torno la sageta emmetzinada.<</if>>—Si no et fa res, vaig a fora un moment a deixar el gat i les seves coses. <<if $Rosa eq true>>—marxo.<<else>>—marxa.<</if>> Ella es queda callada durant uns segons, mirant a tot arreu, però sense veure res. —Filla, per l’amor de Déu! Quan baixaràs del burro? Torna a casa, pots tornar a poc a poc, anirem de compres... <<if $Rosa eq true>>—contraataca en quant torno del jardí.<<else>>—contraataca en quant la Rosa torna del jardí.<</if>> —Mare, si us plau! <<if $Rosa eq true>>—la tallo ràpidament, fent una inspiració per intentar controlar la meva exasperació—<<else>>—la talla ràpidament, fent una inspiració per intentar controlar la seva exasperació—<</if>>Escolta, no he vingut a barallar-me amb vosaltres, no cal repetir la mateixa discussió una vegada i una altra. He tingut una mala experiència avui a la feina, que m’ha fet replantejar i valorar alguns aspectes de la meva vida i estic intentant fer les coses bé amb vosaltres. —Senyora Rei, si us plau, nosaltres volíem saber si podríem parlar un moment amb el sr. Rei i amb vostè. El seu marit és a casa? —Ah, ja veig. Ara vius amb aquest... —diu fent un gest de desdeny— bé, tant és, el teu pare és al seu despatx, li he dit que venies però, ja saps que no vol que ningú el molesti quan s'hi tanca... —Però puc fer una excepció per la petita Rosa. —Tots ens girem de cop cap a la veu greu. Sota el marc de la porta del saló, aturat amb expressió seriosa i una indumentària molt més austera que la de la seva esposa, ha aparegut <<if $Jordi eq true>>el pare de la Rosa.<<else>>el meu pare.<</if>> —Bé doncs —continua—quant de temps Rosa, què me'n dius, deixes de jugar a la televisió i tornes al món real? De ben segur que preferiries no haver d'amoïnar-te pel lloguer del pis, eh? —Escolti, sr. Rei, la seva filla vol fer les paus amb vostè <<if $Jordi eq true>>—començo a traslladar-li mentre intento centrar la meva atenció en la distribució de les estances que queden al seu darrere—,<<else>>—comença a dir-li en Jordi, ara mateix m’és un suport impagable—,<</if>> miri i com a gest de reconciliació... <<if $Jordi eq true>>—faig el gest d’atansar-li una ampolla de vi, molt ben presentada en una caixa ornamentada, tot el regalet ens ha sortit per un ull de la cara.<<else>>—fa gest d’entregar-li una ampolla de vi, embalada en una caixa decorada, un conjunt que ens ha costat gairebé tots els diners que teníem.<</if>> —Noi, no t’hi esforcis! La meva filla sap de sobres què ha de fer, si vol estar a bones amb mi. No em commourà tan fàcilment, els suborns no van amb mi. —N’estàs segur pare? <<if $Rosa eq true>>—se m’escapa de manera gairebé inaudible.<<else>>—sento dir a la Rosa molt fluixet.<</if>> —Què? —pregunta ell. <<if $Jordi eq true>>—Jordi, fes-me un favor, per què no ens deixes sols? La cuina és per allà al darrere, per allí trobaràs el celler. Guarda’l tu mateix, com si fossis a casa teva. —diu la Rosa assenyalant-me la direcció amb el braç. —Això ja no és casa teva, perquè vagis... —Avui m’han atacat, pare. No et fa sentir res això, tampoc? [[Continuar->Cuina]]<<else>>—Rosa! —em talla en Jordi quan anava a contestar-li—Per què no portes el nostre regal al celler, tu que coneixes la casa? —té raó, hem de procedir amb el pla—, mentre t'esperem li explicaré al teu pare el que ha passat avui, potser quan sàpiga que la vida de la seva filla ha estat en perill, això sí que el commogui. —remata mirant al meu pare fixament als ulls. [[Continuar->Cuina]]<</if>>

<<set $Life to 70>>Arribem a la casa dels <<if $Jordi eq true>>Rei<<else>>pares<</if>>, un edifici de somni als afores de la ciutat. Esperem que no es transformi en el nostre proper malson. La seguretat a l’exterior no és cap problema, posat que ens estaven esperant. Travessem uns jardins sumptuosos, molt ben cuidats. La casa és magnífica, gran, tota lluminosa i de color blanc, d’estètica moderna. Som rebuts pel personal de la casa. Una vegada a dins comença el joc. Ens deixen sols en el saló de la casa, estem nerviosos, si sospiten alguna cosa, no sortirà bé. Al cap d’uns minuts apareix una senyora d’uns cinquanta anys, recarregada de joies, les ungles pintades de vermell llampant, amb economia de moviments, és <<if $Jordi eq true>>la mare de la Rosa.<<else>>la meva mare.<</if>> —Rosa. <<if $Jordi eq true>>—saluda sòbriament, reconeixent només la seva presència dins la sala.<<else>>—saluda sòbriament, només reconeixent la meva presència dins la sala.<</if>> —Mare. <<if $Jordi eq true>>—respon ella.<<else>>—li contesto en el mateix to.<</if>> —Puc suposar que per fi has entrat en raó? Oh!, fins i tot t’acompanya algú per ajudar-te a reinstal·lar i has portat el gat a casa! —comença a dir amb sarcasme però acaba amb un tint d’esperança a la veu, quan els seus ulls es posen sobre la gàbia, a dins de la qual, va l’animal. Creuem mirades. —No mare, he dut en Nico perquè jugui pel jardí mentre parlem, fa molt que no surt de casa. I en Jordi és un amic. Només m’ha vingut a acompanyar, però ara que ho dius, potser em podria ajudar a emportar-me algunes de les coses que em queden aquí, cap a casa meva. <<if $Jordi eq true>>—li torna la sageta emmetzinada.<<else>>—li torno la sageta emmetzinada.<</if>>—Si no et fa res, vaig a fora un moment a deixar el gat i les seves coses. <<if $Rosa eq true>>—marxo.<<else>>—marxa.<</if>> Ella es queda callada durant uns segons, mirant a tot arreu, però sense veure res. —Filla, per l’amor de Déu! Quan baixaràs del burro? Torna a casa, pots tornar a poc a poc, anirem de compres... <<if $Rosa eq true>>—contraataca en quant torno del jardí.<<else>>—contraataca en quant la Rosa torna del jardí.<</if>> —Mare, si us plau! <<if $Rosa eq true>>—la tallo ràpidament, fent una inspiració per intentar controlar la meva exasperació—<<else>>—la talla ràpidament, fent una inspiració per intentar controlar la seva exasperació—<</if>>Escolta, no he vingut a barallar-me amb vosaltres, no cal repetir la mateixa discussió una vegada i una altra. He tingut una mala experiència avui a la feina, que m’ha fet replantejar i valorar alguns aspectes de la meva vida i estic intentant fer les coses bé amb vosaltres. —Senyora Rei, si us plau, nosaltres volíem saber si podríem parlar un moment amb el sr. Rei i amb vostè. El seu marit és a casa? —Ah, ja veig. Ara vius amb aquest... —diu fent un gest de desdeny— bé, tant és, el teu pare és al seu despatx, li he dit que venies però, ja saps que no vol que ningú el molesti quan s'hi tanca... —Però puc fer una excepció per la petita Rosa. —Tots ens girem de cop cap a la veu greu. Sota el marc de la porta del saló, aturat amb expressió seriosa i una indumentària molt més austera que la de la seva esposa, ha aparegut <<if $Jordi eq true>>el pare de la Rosa.<<else>>el meu pare.<</if>> —Bé doncs —continua—quant de temps Rosa, què me'n dius, deixes de jugar a la televisió i tornes al món real? De ben segur que preferiries no haver d'amoïnar-te pel lloguer del pis, eh? —Escolti, sr. Rei, la seva filla vol fer les paus amb vostè <<if $Jordi eq true>>—començo a traslladar-li—,<<else>>—comença a dir-li en Jordi, ara mateix m’és un suport impagable—,<</if>> miri i com a gest de reconciliació... <<if $Jordi eq true>>—faig el gest d’atansar-li una ampolla de vi, molt ben presentada en una caixa ornamentada, tot el regalet ens ha sortit per un ull de la cara.<<else>>—fa gest d’entregar-li una ampolla de vi, embalada en una caixa decorada, un conjunt que ens ha costat gairebé tots els diners que teníem.<</if>> —Noi, no t’hi esforcis! La meva filla sap de sobres què ha de fer, si vol estar a bones amb mi. No em commourà tan fàcilment, els suborns no van amb mi. —N’estàs segur pare? <<if $Rosa eq true>>—se m’escapa de manera gairebé inaudible.<<else>>—sento dir a la Rosa molt fluixet.<</if>> —Què? —pregunta ell. <<if $Jordi eq true>>—Rosa! —la tallo quan anava a contestar-li—Per què no portes el nostre regal al celler, tu que coneixes la casa? —hem de procedir amb el pla—, mentre t'esperem li explicaré al teu pare el que ha passat avui, potser quan sàpiga que la vida de la seva filla ha estat en perill, això sí que el commogui. —remato mirant al seu pare fixament als ulls. [[Continuar->Conversa]]<<else>>—Jordi, fes-me un favor, per què no ens deixes sols? La cuina és per allà al darrere, per allí trobaràs el celler. Guarda’l tu mateix, com si fossis a casa teva. —li dic al Jordi assenyalant-li la direcció amb el braç. —Això ja no és casa teva, perquè vagis... —Avui m’han atacat, pare. No et fa sentir res això, tampoc? [[Continuar->Conversa]]<</if>>

Mentre ells continuen amb la discussió, jo enfilo cap a la cuina. Trigo el mínim possible a arribar-hi, l’estança està meravellosament equipada i <<if $Jordi eq true>>tal com esperava<<else>>tal com recordava<</if>> al fons d’aquesta hi ha un petit celler. El celler és pràcticament un passadís, això sí, molt ben assortit de diferents licors i moltes ampolles de vi, que comunica la cuina amb el despatx. Però aquí apareix el primer obstacle, la porta que dóna accés al despatx. Comprovo que està tancada amb clau. Per sort, sé on la guarden, <<if $Jordi eq true>>perquè la Rosa m’ho ha dit en previsió,<</if>> un petit amagatall darrere de certa ampolla. Per fi, aconsegueixo el primer dels nostres objectius, entrar a dins del despatx. Agafo una glopada d'aire per intentar calmar els nervis. La meva visita a l'habitació ha de ser el més breu possible i no puc deixar res del que toqui fora del seu lloc habitual. Ara ve la part difícil, dins d'aquesta sala, més gran que el meu propi pis, he de trobar on amaguen els draps bruts. Conté tots els mobles habituals, un escriptori elegant i antic, amb la corresponent cadira d'escriptori, pràcticament dominant tota l'estança. Darrere d'aquest, una llibreria espectacularment plena de volums i volums de llibres, alguns més vells que jo. I davant, un parell de butaques per les visites, de negocis, imagino. Més un moble-calaixera en un lateral, sota els grans finestrals que il·luminen l'espai i donen al jardí posterior. El que crida més l'atenció de l'estança, potser, és la temàtica medieval de la decoració. Murals sobre els templers, escuts, emblemes familiars i fins i tot un estendard amb un drac ferotge plasmat en la seva tela, amb una nota que resa: <center><img src="Imatges/Poema.png"/></center> Busco per tot arreu, obro cada calaix, cada porta, fins i tot provo de potinejar l’ordinador, però tot sembla legítim i avorrit, sense cap ús per a nosaltres. Considero buscar sota els quadres, amb cert nerviosisme. Els minuts passen fins que sota un d’aquests, trobo la caixa forta. El pany és digital i requereix una contrasenya, a veure... què podria ser? <<include "Caixa forta">>

<<if $Jordi eq true>>—Així doncs, que ha passat? Parla, ara no et quedis callat. —Sr. Rei, aquest matí, un foc s'ha produït a la ciutat. No sé si ho haurà vist a les notícies? —noto com el meu comentari se li travessa a la gola i se l'ha d'escurar abans de tornar a parlar. La seva dona es gira cap a ell, amb una acusació a l'esguard. —Sí, alguna cosa he escoltat. La meva Rosa hi era present? —És la seva feina. Cobria la notícia, però no ha estat el foc qui l'ha posada en perill, hi havia un individu un pèl agressiu... bé, hi érem tots dos i la cosa no ha acabat sent tan greu com podria haver estat. —explico deixant anar les paraules, una a una, amb la cadència més lenta de què sóc capaç, però sense que es noti que estic fent temps. —Aquest individu, li heu pogut veure la cara? —és la seva primera pregunta després d'uns segons sospesant el que li acabo de dir. —Dalmau! Es pot saber en què penses? És de la nostra filla de qui estem parlant, no d'un qualsevol. La nostra filla podria haver pres mal. És que no ho veus? —Marta calla!, fes el favor! En sóc plenament conscient, però com tu mateixa has pogut comprovar ella està bé, no s'ha fet cap mal. Els dos es queden callats un moment. Bé, com més s'estirin aquests intermedis, més temps tindrà la Rosa per trobar la informació. Quan el sr. Rei fa el gest d'obrir conversa una altra vegada, el tallo: —Sap?, la il·luminació del lloc on ha passat era bastant deficient i no l'hem pogut veure bé, és una llàstima, sinó ara, la policia en tindria una descripció prou acurada. —Sí, certament, és una llàstima. —el seu cos es relaxa gairebé imperceptiblement, mentre diu aquestes paraules. Sincerament, com més estona passo en la companyia d'aquest parell, més calfreds em recorren el cos. —Però aquest no és el tema, la seva filla ho ha passat molt malament. Ella... bé, ha vist clar que no poden continuar d'aquesta manera, que si alguna cosa li passés a ella o a vostès abans que es poguessin reconciliar, seria el seu més gran pesar. Aquestes paraules semblen fer efecte, més en la sra. Rei, que en el sr. Rei. —Dalmau, no podries ser una mica menys intransigent amb la nena? Això és culpa teva, no podem parlar com persones civilitzades a no ser que ella s'humiliï davant teu? —I tu què Marta? No ets millor que jo! Et penses que no sé que parleu a la meva esquena, i sempre que en tens ocasió, li ofereixes tornar?, sabent que jo no hi estaré d'acord. —No veig perquè no pot tornar a casa. D'acord, jo tampoc entenc que li troba a aquest passatemps seu del periodisme, però... —La Rosa és una dona independent, no té un hobby, fa una feina i la fa prou bé pel que he vist, no necessita tornar a aquesta casa o dels seus diners. El que necessita és als seus pares! —ja no puc aguantar més, i esclato amb una mica massa d'ímpetu. —Perdona noi, però, a propòsit d'això, qui ets tu per dir-nos això si es pot saber? Qui ets tu per sermonejar-nos com a nens petits? Oh, oh! La situació se m'està girant en contra. Necessito que tornin a la conversa anterior. —Disculpi'm, jo només sóc un mer espectador, i com a tal puc assegurar-li que la Rosa ha fet un gran esforç per venir fins aquí, a intentar arreglar les coses. Sembla que he aconseguit desviar una mica la bala, perquè comencen a barallar-se entre ells en quant acabo de pronunciar aquestes paraules. Però la Rosa encara no torna, m'acosto a la finestra, començo a sentir-me impacient i se'm gela la sang quan dirigeixo la mirada cap al que està succeint a l'exterior. Davant de l'entrada de la casa, hi ha el cotxe del sr. Rei, un d'aquests cotxes de magnat que semblen més una limusina que un cotxe d'empresa. D'aquest emergeix el conductor, un home calb de mitjana edat, amb uns quants morats repartits pel seu cap i una dificultat en la seva postura, com si d'un home vell estiguéssim parlant, segurament fruit d'estar moltes hores assegut al volant. Un tret que per a mi, avui, és inconfusible. Ràpidament, m'aparto de la finestra, no sé si entrarà a la casa. Si entra i em reconeix podria estar tot perdut. Els pares de la Rosa aviat s'adonaran que triga massa a tornar, així que em pregunto què seria millor en aquest moment, mantenir la calma i procurar guanyar més temps o deixar-ho córrer i anar a avisar-la al despatx d'alguna manera.<<else>>—Així doncs, que ha passat? Parla, ara no et quedis callada. —Pare, aquest matí, un foc s'ha produït a la ciutat. No sé si ho hauràs vist a les notícies? —noto com el meu comentari se li travessa a la gola i se l'ha d'escurar abans de tornar a parlar. La mare es gira cap a ell, amb una acusació a l'esguard. —Sí, alguna cosa he escoltat. Tu hi eres present? —És la meva feina. Cobria la notícia, però no ha estat el foc qui m’ha posat en perill, hi havia un individu un pèl agressiu... bé, amb en Jordi érem dos i la cosa no ha acabat sent tan greu com podria haver estat. —explico deixant anar les paraules, una a una, amb la cadència més lenta de què sóc capaç, però sense que es noti que estic fent temps. —Aquest individu, li heu pogut veure la cara? —és la seva primera pregunta després d'uns segons sospesant el que li acabo de dir. —Dalmau! Es pot saber en què penses? És de la nostra filla de qui estem parlant, no d'un qualsevol. La nostra filla podria haver pres mal. És que no ho veus? —Marta calla!, fes el favor! En sóc plenament conscient, però com tu mateixa has pogut comprovar ella està bé, no s'ha fet cap mal. —no dono crèdit a les meves orelles. Els dos es queden callats un moment. Bé, com més s'estirin aquests intermedis, més temps tindrà en Jordi per trobar la informació. Quan el pare fa el gest d'obrir conversa una altra vegada, el tallo: —Saps?, la il·luminació del lloc on ha passat era bastant deficient i no l'hem pogut veure bé, és una llàstima, sinó ara, la policia en tindria una descripció prou acurada. —Sí, certament, és una llàstima. —el seu cos es relaxa gairebé imperceptiblement, mentre diu aquestes paraules. Sincerament, com més estona passo amb ells, més calfreds em recorren el cos. —Però aquest no és el tema, jo ho he passat molt malament. Jo... bé, he vist clar que no podem continuar d'aquesta manera, que si alguna cosa em passés a mi o a vosaltres abans que ens poguessin reconciliar, seria el meu més gran pesar. Aquestes paraules semblen fer efecte, més en la mare, que en el pare. —Dalmau, no podries ser una mica menys intransigent amb la nena? Això és culpa teva, no podem parlar com persones civilitzades a no ser que ella s'humiliï davant teu? —I tu què Marta? No ets millor que jo! Et penses que no sé que parleu a la meva esquena, i sempre que en tens ocasió, li ofereixes tornar?, sabent que jo no hi estaré d'acord. —No veig perquè no pot tornar a casa. D'acord, jo tampoc entenc que li troba a aquest passatemps seu del periodisme, però... —Escolteu! Sóc una dona independent, no tinc un hobby, faig una feina i prou bé a més, no necessito tornar a aquesta casa o dels vostres diners. El que necessito és als meus pares! —ja no puc aguantar més, i esclato amb una mica massa d'ímpetu. —Au vinga! No siguis ridícula, realment ets així de sentimental? —Dalmau! —li crida l’atenció la meva mare, jo només puc mirar-me’ls amb la boca oberta. Sembla que he aconseguit desviar una mica la bala, perquè comencen a barallar-se entre ells en quant acabo de pronunciar aquestes paraules. Però en Jordi encara no torna, m'acosto a la finestra, començo a sentir-me impacient i se'm gela la sang quan dirigeixo la mirada cap al que està succeint a l'exterior. Davant de l'entrada de la casa, hi ha el cotxe del pare, un d'aquests cotxes de magnat que semblen més una limusina que un cotxe d'empresa. D'aquest emergeix el conductor, un home calb de mitjana edat, amb uns quants morats repartits pel seu cap i una dificultat en la seva postura, com si d'un home vell estiguéssim parlant, segurament fruit d'estar moltes hores assegut al volant. Un tret que per a mi, avui, és inconfusible. Ràpidament, m'aparto de la finestra, no sé si entrarà a la casa. Si entra i em reconeix podria estar tot perdut. Els pares aviat s'adonaran que en Jordi triga massa a tornar, així que em pregunto què seria millor en aquest moment, mantenir la calma i procurar guanyar més temps o deixar-ho córrer i anar a avisar-lo al despatx d'alguna manera.<</if>> [[Mantenir la calma]] [[Córrer al despatx i avisar->Final decebedor]]

Només prémer l'última tecla, se sent un bip i un greu crec em diu que les lletres eren les correctes. Giro la maneta de la caixa i aquesta s'obre amb facilitat. Gairebé no puc mirar a dins de l'emoció que m'embarga, però no puc distreure'm amb aquestes coses, qui sap de quant temps més disposo. Dins la caixa hi ha plànols, i documentació, però el gruix de la informació està dins de discos durs. Pel que puc llegir a les etiquetes, a dins hi ha contractes, comptabilitats senceres i altre material sensible, entre el qual, proves de suborns a alguns càrrecs importants, tant localment com a major escala. L'empresa DRAC ha estat pressionant a funcionaris i personal dels diferents cossos, no m'estranya doncs, que tots tinguessin tanta pressa en declarar els incendis com a accidentals. Acabo d'assegurar-me que ho deixo tot tal com ho he trobat, repasso cada una de les portes, tot el que puc haver canviat de lloc, i em disposo a amagar les proves on hem pactat prèviament. Paro l'orella, alguna cosa es deu estar torçant al saló, perquè els sons lleus que m'arribaven abans, cada vegada són més sonors. La discussió deu estar pujant de to. El pànic i els nervis prenen control de mi, no sé què fer, vaig fins a la finestra i l'obro. La mica d'aire fresc em desperta els sentits, em recupero una mica, però sento moviment a la cuina. Amb una sortida oberta a l'exterior davant meu, tinc la temptació de sortir corrents per la finestra. O puc intentar calmar-me, tancar la finestra sense fer soroll i sortir per on he entrat. [[Fugir per la finestra->Garatge]] [[Tancar finestra]]

Tanco la finestra silenciosament, molt a poc a poc. Tot seguit, em dirigeixo a la cuina, per descobrir que a qui sentia moure’s per allí no és un altre que <<if $Rosa eq true>>el meu còmplice.<<else>>la meva còmplice.<</if>> —Ei! Ho has trobat? —només aixeco el polze amb un somriure d’orella a orella. —Ja podem sortir d’aquí! —Sí, no podem perdre ni un minut més! —Per què? Ha passat alguna cosa amb els nostres estimats corruptes? —Sí, això també! I no sabries mai a qui he vist arribar amb el cotxe del <<if $Rosa eq true>>sr. Rei!<<else>>meu pare!<</if>> Resulta que el nostre amic incendiari és el seu conductor particular! —N’estàs <<if $Jordi eq true>>segura?<<else>>segur?<</if>> Mira que ni tu ni jo el vam poder veure massa bé. —Sí, és un home calb, de mitjana edat. No només això, resulta que té tot de morats per tot el cap i saps aquella sensació que teníem per la seva postura corporal?, doncs he tingut la mateixa sensació quan l’he vist. Deu ser per tot el temps que es passa conduint el cotxe. —Tot quadra. No ens podem permetre ser vistos aquí per aquest individu, no ara que estem tan a prop d’aconseguir-ho. —Escolta, jo vaig per en Nico i les seves coses, mentrestant, per què no tornes al celler per l’ampolla tan cara que hem dut?, aquí el magnat, s’ha atrevit a dir-ne pixats de pobre, així que ens l’emportem! Fem el que hem dit i ens retrobem al passadís, sortim sense acomiadar-nos dels presents i sense perdre temps però sense córrer, desapareixem per la porta tal com havíem arribat. [[Continuar->Final bo]]

A veure, pensa un moment, <<if $Jordi eq true>>una casa com aquesta segurament tingui una entrada separada pel servei<<else>>la casa té una entrada separada pel servei<</if>>, si mantinc la calma, potser puc dirigir la situació i sortirem d’aquí sense haver de creuar-nos. Els <<if $Jordi eq true>>srs. Rei<<else>>meus pares<</if>> continuen amb el seu intercanvi de retrets. El volum de la discussió està arribant a uns nivells insuportables. Així que només hi ha una sortida. —<<if $Jordi eq true>>Poden<<else>>Podeu<</if>> deixar de discutir un moment, si us plau?! Mare meva, em sembla que aquesta visita em provocarà un mal de cap que en tindré per una setmana! —deixo anar abruptament. —És increïble que amb l’edat que <<if $Jordi eq true>>tenen,<<else>>teniu,<</if>> no es pugui tenir una conversa civilitzada amb <<if $Jordi eq true>>vostès!<<else>>vosaltres!<</if>> —Ah sí? Ja sabia que això no era més que una pèrdua de temps! Sabeu què?, ja podeu fer el favor de marxar tu i <<if $Rosa eq true>>el teu amiguet,<<else>>la meva filla,<</if>> ara mateix. I ja que marxeu emporteu-vos el vostre regal de pixats de pobre, no vull un beuratge tan vulgar en el meu celler! —Té raó, servirà aquesta nit per una festa molt especial i íntima. Només nosaltres dos i ens la veurem a la seva salut, sr. Rei! —amb aquestes paraules em retiro molt dignament, sense deixar-los recuperar l’alè, després d’aquesta estocada no crec que em segueixin per veure a on vaig.<<if $Rosa eq true>> Mai havia tractat al meu pare com a un desconegut, li deu haver dolgut, però a partir d’avui els nostres lligams quedaran tallats per sempre.<</if>> Corro pel passadís, en direcció a la part posterior de la casa. En passar per davant de la cuina veig que <<if $Rosa eq true>>en Jordi<<else>>la Rosa<</if>> ja estava sortint amb un somriure a la cara, sembla que ha trobat una veta d’or. Li comunico el missatge del <<if $Jordi eq true>>sr. Rei<<else>>meu pare<</if>> sobre el vi i mentre <<if $Rosa eq true>>ell<<else>>ella<</if>> torna a buscar-lo, jo faig la meva part. Surto al jardí, faig tornar al gat a dins de la seva casa mòbil, per sort és un animal molt obedient i recullo tot el que hi ha al voltant de la seva gàbia. Nosaltres dos ens retrobem al passadís, sortim sense acomiadar-nos dels presents i sense perdre temps però sense córrer, desapareixem per la porta tal com havíem arribat. [[Continuar->Final bo]]

<<set $Life to 60>>Les coses sembla que s’estan descontrolant ràpidament, el meu nivell d’ansietat està pels núvols i només sóc capaç de pensar que he d’anar a buscar a <<if $Rosa eq true>>en Jordi.<<else>>la Rosa.<</if>> Emprenc el vol cap al despatx, els dos que estan al meu costat estan tan immersos en la seva lluita de galls, que ni tan sols noten que marxo. Quan arribo al passadís, les meves passes agafen velocitat, l’he d’avisar abans que ens creuem amb el conductor. <<if $Rosa eq true>>El<<else>>La<</if>> trobo quan ja sortia del despatx, té les proves: —Saps què? M’han tocat la moral. Amaga tot això en la funda de l’ampolla que els hi hem comprat i toquem el dos d’aquí, ells se’n poden comprar una altra amb els diners que tenen. Vaig a recollir en Nico i marxem. Quan ens tornem a reunir i ens disposem a sortir per la porta, <<if $Jordi eq true>>el sr. Rei<<else>>el pare<</if>> ens atura: —Ep! L’ampolla es queda! No tolero que ningú prengui el que és meu! En aquell moment la porta s’obre i apareix el conductor, la sang se’ns glaça a les venes, si passem més temps en la seva presència, ens reconeixerà. Així doncs, no tenim més remei que deixar estar l’ampolla amb tot el que comporta i marxar quan encara podem. Abandonem la casa en el nostre cotxe ràpidament. Estem derrotats, no tenim les proves, no podrem demostrar res. L’endemà de tot plegat, la realitat ens colpeja amb crueltat, no hem aconseguit canviar res. Som vius sí, però el nostre món continua igual. Nous incendis es produeixen per tota la ciutat i tot i saber-ne els responsables o intuir la magnitud de les seves conxorxes, no tenim res amb què se'ls pugui acusar. <<audio endsound play>> Aquest no és el final que nosaltres esperàvem. FI

Després de tants maldecaps, encara queda la part més difícil, en els pròxims dies i anys, segurament, haurem d’afrontar moltes de les conseqüències del que estem a punt de fer. Han passat pocs dies de la nostra fugida de la cova del drac, però els seus efectes ja s’han fet notar. Sembla que s’han adonat que podríem ser els responsables de la desaparició de documentació important. Sabem que ens vigilen, ja hem tornat a casa algun dia i ens ho hem trobat tot regirat. Però, no ens faran res, de moment, pensen que si ens segueixen durant prou temps, els conduirem fins a ella. No la trobaran, ens en vam assegurar. A can Drac, tal com havíem planejat, un de nosaltres la va anar a buscar al despatx i quan la va tenir, la llençà per la finestra al jardí, on l’altre, amb l’excusa de guardar al gat, la va agafar i amagar dins del transport felí. Així doncs, la documentació va sortir còmodament sota el jaç d’en Nico. Només sortir d’allí, vam anar a correus i anònimament vam enviar tota la informació al canal 3. Era només qüestió de temps. <<if $Jordi eq true>>I finalment, ha arribat el dia, mentre estic amb els companys en el parc de bombers, en Magí, ja quasi totalment recuperat, posa les notícies del canal 3, diu que per veure a la seva futura cunyada. I llavors, apareix la Rosa, amb la veu segura i clara, donant a conèixer la notícia que sacsejarà el nostre petit món, durant un temps almenys.<<else>>I finalment, ha arribat el dia, a la redacció del nostre programa ha arribat un paquet molt interessant. Jo sóc l’encarregada de donar la notícia a tot el món. Per dins, una petita fiblada no deixa que gaudeixi totalment de l’instant, però, en consciència sé que ningú més té la responsabilitat de fer-ho. Amb la veu clara i segura entrego la informació que sacsejarà el nostre petit món, durant un temps almenys.<</if>> Aquesta mateixa nit, ens reunim, nosaltres dos sols. En Jordi i la Rosa celebrem la nostra petita i anònima victòria contra el Drac, brindant amb una ampolla de vi caríssima. <<audio endsound play>> <center><img src="Imatges/Victory.jpg" /></center> Felicitats per arribar fins aquí! FI

<<set $Life to 50>>M’enfilo al marc de la finestra, i no m’ho penso dues vegades. El salt no és de molta alçada, però el meu aterratge no és gaire bo, puc notar com la cama em fa un espetec sord. No em fa prou mal per haver-me-la trencat, però diria que l’esquinç no me’l treu ningú. Això em dificulta poder sortir d’aquí tan ràpidament com voldria. Un esgarip de sorpresa fa que em giri a la meva esquerra. Allí veig <<if $Jordi eq true>>a la Rosa<<else>>a en Jordi<</if>>, amb cara d’espant, mirant fixament la meva cama. Porta en Nico entre els seus braços, ja estava recollint la seva gàbia per marxar. —Estàs bé? Té molt mala pinta. —Sí <<if $Jordi eq true>>tranquil·la<<else>>tranquil<</if>>, au va!, marxem de pressa. La situació és inquietant, mentre fugim penosament, em fa saber que ha fet una escena per deixar-los amb la paraula a la boca i que no creu que surtin a retenir-nos. Però que s’ha presentat un altre problema, el nostre amic incendiari ha arribat fa pocs minuts a la casa, ha resultat ser el conductor personal del <<if $Jordi eq true>>sr. Rei.<<else>>meu pare.<</if>> Ens dirigim al garatge, on hem deixat el cotxe amb què hem vingut aquí. Pel camí em cauen els papers, vull aturar-me a recollir-los, però llavors el veig, el nostre amic ens ha localitzat i no serà tan fàcil d’esquivar com els habitants de la casa. Arribem al garatge. Deixem en Nico i les seves coses a dins del cotxe i emprenem la fugida. Encara que sortim una mica esperitats, la seguretat de la porta exterior no ens posa traves. El problema el tenim al darrere, l’amic incendiari s’ha tornat a ficar al cotxe amb què havia arribat i ha començat una persecució amb nosaltres com a presa i ell com a caçador. Continuem a un ritme trepidant per la carretera, jo vaig conduint i la cama em molesta bastant. La tensió augmenta per moments, no ens el podem treure de sobre. Enfilo per un carrer lateral, intentaré despistar-lo entre els carrers de la ciutat. En un revolt massa tancat, xoquem lateralment amb un altre dels cotxes que hi ha aparcats, però seguim endavant. Veig de reüll que <<if $Rosa eq true>>el meu<<else>>la meva<</if>> acompanyant s'ha ferit al cap en el cop. El nostre perseguidor comet el mateix error. Sembla que l'hem cabrejat prou per no tenir dubtes a l'hora de treure'ns d'enmig. Puc veure els seus gestos de ràbia a través del retrovisor. Està determinat a fer-nos pols. Em fico per una zona industrial, de sobte, apareix en sentit contrari un camió pesant. Duem massa velocitat per a poder esquivar-lo a temps, però, així i tot, intento la maniobra. [[Continuar->Final dolent]]

<<set $final to true>> <<set $Life to 0>> <<if $Life eq 0>><<goto "Mort">> <</if>>

<<cacheaudio "deathsound" "Sons/Dragon.mp3">> <<cacheaudio "endsound" "Sons/sms.mp3">>